Supervivència

Per fi avui ha fet vent i hem pogut anar a la platja amb el meu net a fer volar l’estel. El mar bramava de mala manera, estàvem sols. Per un moment he pensat si no en feia massa, de vent, però a poc a poc hem pogut anar deixant el fil i l’estel s’ha enravenat a dalt de tot, entre els núvols. Un cop m’he assegurat que el podia dominar, li he passat les regnes al nen. L’haguéssiu vist! Semblava un nen dels d’abans, fent anar l’estel, no amb la santa maquineta tot el dia. Era una visió tan bonica que he agafat el mòbil per fer-li una foto per als seus pares, però mentre buscava la càmera del whatsapp, tot d’una he sentit un crit. He apartat la vista de la maleïda pantalla i he mirat al meu voltant. On era el nen? He enlairat al cap i llavors l’he vist, allà dalt, volant, a uns trenta metres mar endins, agafat a l’estel.

–Avi! –em cridava–. Avi!

Déu meu, he pensat abans de dir:
–Nil, corre! Deixa el fil i cauràs a l’aigua!

–No! Em fa por el mar!

–Des de quan et fa por el mar a tu?! Deixa’t anar! Jo et vindré a buscar nedant!

–Tu no saps nedar, avi!

És veritat. A diferencia d’ell i dels seus pares, a nosaltres ningú no ens va ensenyar a nedar de petits, i la seva àvia i jo amb prou feines ens aguantem. Abans que el vent s’acabés d’endur aquella criatura, he tornat a cridar:

-Una mica sí que en sé! Va Nil, deixa anar l’estel, coi!

No sé si per fer-me cas, o perquè ja no podia més, finalment ha deixat anar el fil i mentre l’estel es perdia enllà dels núvols, el meu net ha caigut a l’aigua.

–Avi, avi! –ha cridat quan ha emergit a la superfície, fent veure que s’ofegava.

Naturalment, no m’he mogut. Com volíeu que em mogués? Ho ha fet ell, tot solet, movent un braç i després l’altre, un braç i després l’altre, i és que ja té nou anys.

–Com que sabies nedar, eh!? –m’ha renyat enfadat con una mona quan ha arribat a la vora.

–T’he dit una mica, només. Què volies? Que m’ofegués i quedar-te sense avi?