També era jo

Tractaven els nens amb aquella mena de respecte tan desafortunat que podríem identificar amb el menyspreu

Arxivat a: Cambres pròpies

Foto: Photocapy


Duia els cabells força llargs. Mai serrell, ni escalat. Recte, fàcil, còmode per si diumenge al vespre, després del bany, la mare considera que ja és massa llarg i s’hi ha de clavar una estisorada ràpida abans de la truita amb pa amb tomàquet i a dormir que demà hi ha escola.
 
La mamà sempre em feia cua, i la cua, amb colònia. La comprava en ampolles de litre a ca l’Armengol, a la Rambla, i un cop a casa, la baba la repartia en ampolletes de plàstic que n’hi havia una de blava –la de l’avi–, una de rosa –del meu germà i meva– i una de blanca que voltava de necesser en necesser, segons si calia anar de vacances a Llançà, perfumar el llit perquè havia de venir el metge, el Sr. Sabrià, o si se l’enduia la baba a ioga, però només a l’estiu, per refrescar-se l’escot ple de medalles d’or i una pedra negra en forma de llàgrima i un diamant al mig.
 
Molt alta, me la feia, la cua. De les que ametllen els ulls. Suposo que acostumada a veure’m com em veia ara em pinto els ulls com me’ls pinto, que me’ls axino amb l’eye liner, per no perdre’m de vista.
 
Jo sempre tenia angines. Només de vegades només tenia la gola vermella i prou. L’últim dia d’estar a casa abans de tornar a l’escola i després de la febrada, a mig matí la mamà em feia sortir una estona al sol, a passejar. Eren hores de passejar pel raval de Montserrat que feia entre orgull i vergonya, perquè tots els altres nens i nenes eren a l’escola i perquè tots els altres nens i nenes eren a l’escola.
 
La meva estirp per banda de mare ve d’un bar restaurant. D’un lloc que encara teníem quan la mamà em treia a fer un tomb el dia abans de tornar a l’escola i després d’haver tingut tantes angines. Aquell dia li vaig demanar que no em fes una cua de cavall, sinó, no sé gaire com explicar-ho, allò que agafes només mitja cabellera, d’orelles cap amunt, i fas una cua parcial, com de samurai. Aquell dia li vaig demanar que me la fes i me la va fer. I també m’hi va posar un llaç de setí, que ara diria que era blanc, però no en recordo gens el color.
 
Vivíem a pocs metres del bar restaurant de les meves arrels, i en passar-hi pel davant em vaig veure reflectida al vidre de la porta d’entrada. Per la cua diferent i el llaç de setí aquella nena no era jo, era la mamà que tenia la meva edat i duia aquell pentinat –havia vist que el duia de petita en alguna foto– i sortia del bar restaurant i anava a cal Portella a comprar llegums. La meva percepció de tot va endarrerir-se trenta anys i eren els anys cinquanta i tots els senyors del carrer duien barret. Tractaven els nens amb aquella mena de respecte tan desafortunat que podríem identificar amb el menyspreu, i les senyores duien els llavis pintats molt vermells.
 
A cal Portella la senyora Portella es va assegurar que havia tornat a tenir angines i després va demanar a la mamà que què volia comprar. Si no recordo el color del llaç, encara menys recordaré què vam comprar a cal Portella, o si en realitat hi vam anar.
 
De tornada a casa, la casa diferent on no hi havia el meu germà i la meva àvia just començava a fer el dinar, vaig seguir jugant a ser l’any 1952 i que era la meva mare sense germà, que mai n’ha tingut cap, i amb la meva àvia de mare que feia el dinar i vaig pensar que quina sort que tenia de poder fer tantes coses que segurament havien passat a tantes altres persones i ni se n’havien adonat.

​@esierraserra

Comentaris

    Mònica Carnicero Abril 14, 2015 10:08 pm
    Que preciós és explicar la vida de manera senzilla, tal com és la vida. Que precioses que són les petites coses, que ens dibuixen l'existència. Quina màgia excepcional que té la quotidianitat que ens construeix i ens fa únics en una amalgama de realitats on ens confonem fins a fer-nos fonedissos... Preciós!!!!
    Berta Y. Abril 15, 2015 3:19 pm
    Continua pentinant records, Esperança. Que bé que Catorze descobreixi i ens descobreixi autors sense nom (de moment) però amb cabassos de talent...
    Mercè A. Abril 15, 2015 11:02 pm
    Em declaro enganxada i et demano si us plau que continuïs explicant-nos tot això que sembla tan petit, i que potser no ho és, perquè ocupa un lloc important al cor i a la memòria. PS.M'enyoro dels teus comentaris al facebook!
    flordetaronger Abril 15, 2015 11:07 pm
    Jo també tenia els ulls ametllats per la tibada de la cua !!...a mí em fèia pica-portes la mare...un parell, amb llacets...enllestits després d'una pentinada dolorosa i tibant que dels ulls en fèia sortir llàgrimes.....sempre ben repentinats!!! m'ha agradat llegir el teu rel-lat tant proper i sincer.Gràcies!!!

Nou comentari

Johnny Be Good
Someday you will be a man,/ And you will be the leader of a big old band
Més entrades...
El pitjor buit d'una mare
14 dones comparteixen el dolor d'haver perdut els fills que van engendrar
Més entrades...