També faig com tu

Foto: Sippanont Samchai

Cada matí li has deixat peles de mandarines, de plàtans, de pomes, de qualsevol cosa que arreplegaves de sobre la taula. Fins i tot li has parlat en veu baixa. Acaba-t’ho tot, eh? Ah, vull aquesta nina. I assenyalaves el dibuix encerclat d’una revista. I aquests ulls de retolador blau i aquesta boca que sempre riu et contestaven sí, sí, i tant.

Tens deu anys. Anem a rentar-nos les mans. I jo que et dic que no corris, que t’entretinguis una mica més, que no veus que encara les tens brutes. I la teva mirada de nena gran, davant del mirall, et delata. Però seguim el joc i et tornes a ensabonar els dits. És com si dins teu guanyessin les ganes de ser petita per sempre. Com si et resistissis a fer-te gran. Tornem al menjador. La llar de foc, el mànec de l’escombra, la cançó que cadascú canta com vol. Treus la manta. I l’escampall. Això deu ser per a ell. Això és per a tu, això, per a mi.

Encara que pogués semblar ingenu, et confessaria que jo també faig com tu. Que si és qüestió de creure –ara i tant de bo que demà i l’altre i l’altre–, crec en les persones bones de veritat. En aquelles que tenen llum i ànima, que te les enduries arreu i les cuidaries com fos. Crec que m’atreviria a proclamar als quatre vents que després de la patacada han d’arribar, sí o sí, els dies en què tornes a respirar. I que potser en el fons tot també és una qüestió d’esperança i de fe.

Aquest Nadal s’acabarà. Igual que l’any. Igual que tot el que comença. Però escolta’m, no deixis que cap foc cremi el teu tronc.