L’avi matern del poeta Joan Margarit era amic íntim d’un capellà. Durant la Guerra Civil, els de la FAI van anar a buscar el capellà, que havia fugit, i van preguntar al seu amic si sabia on era el fugitiu. L’home hauria pogut respondre la veritat: que no ho sabia.
I sí, va respondre la veritat. “No ho sé”, va dir. Però tot seguit va afegir: “I si ho sabés, tampoc us ho diria”.
Aquell “si ho sabés tampoc us ho diria” li va costar la llibertat i gairebé la vida. Va anar a parar a la txeca de Sant Elies, un convent reconvertit en centre de detenció i d’horrors. “Hi va entrar amb els cabells negres i en va sortir amb els cabells blancs –recorda el seu nét–. Al mig del pati hi havia un pou ple de calç viva, i cada nit en tiraven un a dins”. Anava així la cosa: els milicians afusellaven els presoners al pati del convent i en llençaven els cadàvers al pou. “Mai no vaig entendre que necessitessin afusellament previ”, apunta el poeta.
En aquell lloc i en aquelles condicions, l’avi de Joan Margarit va conèixer el fill de la seva filla, una criatura que havia nascut el 1938. “La mare m’hi duia en braços perquè el seu pare em pogués veure”.
Per què havia pronunciat l’amic del capellà la frase “si ho sabés tampoc us ho diria?”. “Podia no estar d’acord amb els de la FAI, però a ell no li havien fet res, només li havien preguntat on era el seu amic –diu Margarit–. Crec que estava fent un homenatge a l’amic, convençut com estava que el trobarien i el pelarien”.
Arriscar la vida a canvi de dir en veu alta “si ho sabés tampoc us ho diria” és una decisió que l’avi del futur poeta va prendre de forma inconscient. Va dir allò perquè no podia no dir-ho. Es va sentir empès a ser fidel a l’amic i, sobretot, a si mateix. Va entrar en joc un sentit de la dignitat que li venia de molt endins i es va empassar la por.
Deu ser que, quan aprens a estar en pau amb la pròpia consciència, callar no és una opció.
