Tard o d'hora

Foto: Alex Snaps

Quan gires el cap o canvies de vorera per fer veure que no veus la mare del nen mort, perquè no sabries què dir-li, perquè et fa pànic no trobar ni mig mot de consol, perquè ves què li pots dir a una dona òrfena de fill.

Quan et sents incòmoda al costat de l’amiga malalta perquè a tu un refredat ja et tomba la moral i mira ella, amb una col·lecció de diagnòstics antipàtics i amb prou feines es queixa, i encara té el valor de respondre molt bé quan li pregunten com està.

Quan reprimeixes el mail de suport que hauries de fer al company que ha anunciat que se’n va de la feina –però tothom sap que l’han fet fora– perquè les paraules, porugues, se t’apaguen a la punta dels dits abans d’haver-les teclejat.

Quan deixes de trucar i fins i tot d’enviar whatsapps a la coneguda tocada per la desgràcia perquè, total, ja hi vas quedar fa poc i tampoc et vols fer pesada i potser fas més nosa que servei i potser la dissort s’encomana i potser prefereix no parlar-ne i potser i potser i potser.

Quan fuges cames ajudeu-me de la tristesa aliena perquè no has après a tractar-la ni a mirar-la als ulls, tingues present –faries bé de tenir present– que tard o d’hora hi haurà gent que t’esquivarà pels passadissos del súper i farà veure que no et veu quan us creueu pel carrer i se sentirà incòmoda a prop teu i deixarà d’enviar-te whatsapps perquè potser, potser, potser.

Coses així

52 coses que he après en 52 anys

Aquell Nadal

L’amor és la resposta

La festa que envejaríem

L’error de creure’ns millors

Comentaris

Anònim maig 08, 2016 | 21:18

Eva, sempre trobes les paraules exactes per descriure tantes coses que tots vivim i sentim. A mi m'ajuden molt les teves reflexions... Tants cops són llum en la foscor del sentir, són l'ordre en el caos del pensament... I penso que quin gran do aquest de donar nom i paraules! Moltes gràcies per compartir-ho. En aquesta reflexió del potser m' he vist tan reflexada, de tantes vegades que quan el dolor i la tristesa tocaven a persones del meu entorn i que no sabia com acostar-m'hi. Però llavors el dolor i la tristesa et toquen a tu i t'adones que no existeixen els potsers i que cal acostar-t'hi, cal ser-hi i cal estimar.

154

7

Respon
portselvatana maig 08, 2016 | 21:48

És ben cert. A tothom ens arri ba allò que és bó i que a més ens ho mereixem, però allò de que fugim i no volem també ens arriba. Gràcies Eva per a tractar coses tan obvies de manera tan senzilla.

39

6

Respon
Olga Huguet maig 08, 2016 | 21:52

Sí, te n'has sortit.

15

5

Respon
Anònim maig 08, 2016 | 22:14

M ha sobtat perquè em pensava q eren manies meves. Però tinc uns amics q creuen q poder tot el q ens passa es podria encomanar. Q portem mal "karma" sempre lluitant /sobre portant tota la malaltia dels meus pares i de vegades la meva propia. Et sents com si s oblidessin de tu. No passa res. Jo no m oblido d ells.

29

4

Respon
Albert Alsinet maig 08, 2016 | 22:40

Molt maco, i reflexi. Només he trobat ha faltar, que fessis menció de l'actitud tan comú i compartida. Que tenim la gent, d'assabentar als demés del que els ha passat als altres. Per ficar-nos sota avís, en comptes de referir-ho per si podem contribuir en un consol un petó una abraçada. Aprofito per recordar, que les tres paraules més difícils de dir solen ha ser....perdó, ho sento, i ajuda'm. Val la pena integrar-les al pensament, i deixar-les anar sense temors. Eva ha estat un plaer enrequidor i inspirador. Gràcies.

30

4

Respon
Anònim maig 08, 2016 | 23:21

Gràcies per tocar-ho, Eva. Ens hem sentit tots així en una banda o en l'altra en algun moment de la vida.

6

2

Respon
Anònim maig 09, 2016 | 00:08

Eva, gracies per construir un curt i encertat relat de comportaments que sovint ens justifiquen. Mereix la pena correr el risc de no ser oportú i no esquivar la mirada ni la salutació.

11

1

Respon
Anònim maig 09, 2016 | 02:13

Quan els problemas duren, al final la gent es cansa, i es protegeixen, o realment no saben que fer, pero arriben reforços!!!! gent que acabes de coneixer es preocupen pero tu!!!! Es fácil es només un "si en necesites sincer" , una trucada, una missatge, pero durant aquesta 4 anys he trobat que a aquesta societat hi ha encara molt "incapacitat emocional" Gràcies ha estar un bon consol

16

2

Respon
Anònim maig 09, 2016 | 06:32

Bon dia, sí, sens dubte això ens passa i ho fem, però hi ha moments en que vols estar sol i sentir-te en els bons i dolents moments en tu mateix. Hi ha moments que només vols/necessites que unes persones en particular s'acostin i et parlin, perquè d'altres no fan més que enfonsar-te més encara. I quan la situació s'ha resolt, perquè sempre es resolen (cap a una opció o una altre... i sovint no és la més agradable) aleshores és quan ja ets tan saturada que no pots més, que no toleres més nosecomdefinir, paraules que ja no tenen sentit de ser, converses i mirades que ja són caduques, no necessites compassió, necessites ajuda/força/recolçament. Aleshores dius PROU, no vull més, voldria seguir i agraïnt tot, passar la malaida pantalla, tenir la oportunitat de seguir vivint sense la motxila. Mira, m'he desfogat. Gràcies,

29

1

Respon
Anònim maig 09, 2016 | 07:07

Es ben cert tots ens ja passat alguna vegada. Hem estat en les dues situacions. Quan creus que a tu mai et passarà lo del veí. I va i un bon dia et passa una cosa i encara és pitjor. I te'n fas creus. Pensant que ara què?. Ara la gent canviarà de vorera. I si es fa públic. Penses que no t entendran. Com tu un dia no els vas entendre. O et preguntes: - perquè m ha passat a mi i als meus? Es trist però cert. Per tant, s ha de tenir empatia amb l' altre. I mai donar l esquena al teu veí. Perquè un dia, no gaire llunyà a tu et passar el mateix i encara pitjor.

6

1

Respon
Pontse maig 09, 2016 | 08:06

Gràcies per aquesta reflexió, sí, tens tota la raó i, només ho entens quan has estat als dos cantons. I, si pot afegir que en moments durs i difícils, veus els que són els veritables amics perquè per divertir-se tots hi som a punt. Després, valores les mirades, les encaixades, les paraules d'afecte, el voler ser al teu costat i, sobretot la comprensió i les abraçades.

8

2

Respon
EVAC maig 09, 2016 | 09:29

Al meu parer,tant amb aquestes persones com quan es a l'inversa tot es qüestió del que saps o del que suposes.Quan suposes es enfrontar-se al potser,quan saps es decidir si vols o pots involucrar-te.Es com saber el títol de la pel.lícula,o saber-ne també l'argument.Depenent del grau en que aquesta persona ha estat present a la teva vida,pots aventurar-te a passar de suposar a preguntar i en la seva resposta percebràs si necessita i podràs deixar de banda el malestar momentàni d'esquivar o de que t'esquivin.A vegades passar aquests dos segons i fer un pas valent,pot ser l'energía que ajuda a superar-te o ajudar a superar-se un día més i fer-ho acompanyada de les paraules,gestos,mirades reconfortants d'algú que t'has creuat i aprècies el seu esforç,si fóra el cas.Si no,almenys ja no hi haurà potser.

5

0

Respon
Anònim maig 09, 2016 | 12:24

i jo que pensaba que esquivar la gent era sobretot per no veure'ls, pel sentiment de despreci qu'et despertan... !!! M'agradan molt els teus escrits....

1

2

Respon
Anònim ctx maig 09, 2016 | 13:04

Quans quants tenim a la vida sense adonar -nos, pero q formen part d la realitat, sols despertem a ells "quan" ens toca, " quan" ens sacseija directament, "quan" ens diu... Soc el "quan" i soc aquí . Una maca reflexió . Gracies

2

2

Respon
Anònim maig 09, 2016 | 18:15

Si, crec q fins que no estàs en les dues bandes....no et poses en la mateixa pàgina. Crec q es millor pecar de fer nossa que passar de llarg o esquivar ...una paraula, un gest , un petit missatge...sempre que sigui sentit, no per quedar be, es d 'agrair, la veritat.

9

0

Respon
També Anònim maig 10, 2016 | 01:14

Esquivar, canviar de vorera, no mirar als que pateixen... posa en evidència que no sabem com encarar-ho. Ens hem tornat freds i insensibles. Ens preocupem de nosaltres mateixos, ens auto convencem que ho fem així perquè tenim molta feina i no tenim temps. Hauríem de canviar de vorera per a anar a trobar qui està patint, o trucar o anar a veure qui pot necessitar unes paraules senzilles que l'ajudin a seguir. No tinguem por davant de situacions difícils que poden estar vivint altres persones perquè formen part de la vida, de la vida de tots. Qualsevol petit gest ajuda moltíssim.

8

1

Respon
Anna Ametller maig 10, 2016 | 06:57

Mai, sempre hi ha un dubte de si fas bé o no, la por ,la inseguretat de saber si diràs la paraula justa .....pequem d'això i quan som una mica més valents i ens apropem per que sigui ,l'abraçada, un petó,la paraula ,que faci despertar tantes emocions, sentiments entre les persones serem nosaltres mateixos molt millors. Una abraçada ben forta Eva

3

0

Respon
HSM maig 10, 2016 | 09:18

Eva, em sento amb la teva reflexió identificada, perquè, com dius tu, a la tristesa aliena ningú m'ha ensenyat a mirar-la als ulls. Potser és una excusa, però les paraules al donar un condol, per exemple, se'm traven a la gola, i no em surten. I envermelleixo i em sento malament i potser de vegades, em sembla que el volum de la meva veu es fa un pèl més xic, i enlloc de donar el condol sembla que me'l doni l'altra persona a mi. Potser la gent m'esquivi, potser m'aïllii, potser no vulgui veure a ningú. Amb solitud i sense hipocresies, perquè hi ha molta gent també molt hipòcrita que per davant et fa un paper, i per darrera un altre, però aquest ja és un altre tema. ¡Et felicito per un text que invita a reflexionar!

4

0

Respon
Anònim maig 10, 2016 | 14:14

Tot el que dius és molt cert. Generalment actuem així davant el patiment dels altres. Esta bé reflexionar-hi però sempre hi ha una raó per totes les situacions que ens toca viure. Si no puc actuar d'una altra manera, si tinc molts dubtes, si no sé com fer-ho, no passa res..tot està bé. Podeu entra a la página d'en Jeff Foster en espanyol , la seva visió és integradora, et convida a abraçar-ho tot. Moltes gràcies per l'article.

0

0

Respon
Anònim maig 11, 2016 | 06:15

Gràcies Eva per les teves paraules, Sovint la gent canvia de vorera, i posa distància pels motius que sigui, però crec que n' hi ha un de molt humà , el de la por al dolor. El dolor i fins i tot l ' aliè fa allunyar-nos dels que ho estan passant malament. Canviar de vorera, canviar de canal, deixar de veure una pel.lícula basada en fets reals, o bé un documental! Penso que són reaccions molt humanes! Gràcies doncs a tots els valents que s' acosten amb prudència quan ho estàs passant malament, i et regalen un moment del seu preuat temps de vida, si estàs ofegant - te en dolor , també has de ser agraït ! El temps de vida de tothom té el mateix valor, gràcies a tots els que us atureu a saludar en els moments difícils , al senzills missatges de bon dia , gracies per dedicar als que ho estan passant malament encara que siguin uns instants de la teva vida! El que es fa des del cor sempre és pot agraïr! Avui per tu demà per mí!

7

0

Respon
Elolo maig 11, 2016 | 12:18

Mil gràcies per aquesta fantàstica reflexió !

0

0

Respon
Anònim maig 11, 2016 | 14:18

És ben cert això que diu l'Eva però hi ha un perill i jo l'he patit: aquella gent que et ve a trobar i a ficar-se en la teva vida, sense que els ho hagis demanat i sense saber res de la teva situació eral t'engeguen el gran sermó i miren de fer-te sentir culpable de tot el que et passa. Compte amb la "bona gent"

2

0

Respon
Anònim maig 12, 2016 | 17:25

Em pensava que era a mi que em passaven aquestes coses, al principi tothom: cuidat molt ja saps que em tens pel què necessitis, però això dura poc, molt poc! Al cap d’unes setmanes tothom o gairebé tothom desapareix i tu estàs desconsolada!! Eren o són els meus amics? Si ho són, on són ara que els necessito. En faig unes reflexions: 1. Ho he fet jo alguna vegada sense adonar-me’n? 2. És en aquests moments quan veus que la família és el més important i que mai et fallen, el meu marit m’ha cuidat com a un nadó i no sé si li he agraït prou! En podria fer moltes més però no cal! Gràcies per aquestes reflexions.

4

0

Respon
irene grau barza maig 12, 2016 | 17:51

He llegit mes d'una vegada aquestes paraules amb tant sentit que has escrit, m'han fet pensar molt. En algunes ocasions jo també he canviat de passadís, per tenir por de preguntar i que les respostes no fossin positives, però crec que hi ha moments en la vida que hem de ser forts i fer costat a totes i cadascuna d'aquelles persones que tenim a prop o no tan a prop que pateixen alguna situació complicada, de vegades tan sols un hola que tal com estàs un petó una abraçada és molt important encara que només sigui per uns instants ..

2

0

Respon
Pilar Ribera maig 12, 2016 | 21:21

Grácies per l'article i per la reflexió que comporta.

1

0

Respon
Eduard López Mercadé maig 13, 2016 | 13:51

Aquests dies penso molt, veient les imatges que ens arriben dels falsos "refugiats" que estan acampats en les fronteres de Grècia, Turquia i altres països -falsos perquè malauradament no han trobat refugi a la nostra civilitzada Europa-, en els refugiats que vam ser nosaltres -els nostres avis o pares- després de la Guerra Civil: abandonats a la seva sort -o dissort més aviat- a inhabitables platges i altres indrets inhòspits del sud de França. Costa, sembla, horrors posar-se en la pell de l'altre. O no, és l'horror que creem nosaltres mateixos el que ens impedeix posar-nos en la pell de l'altre. Que, com molt bé diu l'Eva Piquer, és la nostra mateixa pell.

0

0

Respon
Karolix maig 13, 2016 | 14:09

No se'ns educa a viure el dolor. La mort, per exemple, és un tema tabú, l'esquivem, la volem deixar enrere ràpid, no suportem mirar als ulls del qui pateix, perquè ens ofusca aquest sentiment tant profund i tant desconegut. El dolor i la mort formen part de la vida, i transitar un dol ( la tristesa, la rabia, la por...) és tant sà com un bany d'alegria i il.lusió en el seu moment. Això és el que ens fa humans... Quan vivim una situació de dolor ens és difícil fer pedagogia sobre el tema, perque prou feina tenim en sortir al carrer. Reconèixer el dolor, acompanyar, sense terribles consells ni bronques paternalistes de com o quan deixar de plorar, ajuda. Diuen que el temps i l'amor ho curen gairebé tot, cadascú pot fer-ho a la seva manera. Tant de bo ningú hagués de canviar de vorera mai més. Gràcies per aquest escrit.

1

0

Respon
Anònim maig 13, 2016 | 14:22

l meu fill va morir als 18 anys x una bronco-aspiracio mentres dormia......(es va ofegar amb el vomit) La veritat es que poca gent entent tot el que passa una mare quan perd un fill, hi ha gent de tot. Recordo una "amiga" que em va dir qu encara podía tenir un altre fill .....altres que tenen molta por a que puguis encomanar la teva pena.....nomes la gent que han passat x una tragedia , mes o menys important, sabent que la majoria e les vegades no cal dir res .....nomes cal ser-hi. Per desgracia no ens ensenyen a gestionar el dol,el dolor, la tristessa, la malaltia...... En el meu cas vaig canviar algunes amistats.........no tenien cap obligacio a estar, pero els que ens toca pati,r reaccionem com podem, durant anys intentes respirar, nomes repirar , no donem x gaire mes. Només es una refeccio.......perdoneu si molesto a algu.

7

0

Respon
Argentina Jofresa juny 05, 2016 | 12:44

No et pots imaginar el que m'agradaria a mi poder dir les coses com tu les dius. Jo les penso amb el cor però no les puc reproduir per escrit. Gràcies guapa.

0

0

Respon
Anònim juny 05, 2016 | 20:11

És trist no saber gestionar el dolor... jo l'estic patint en soledat de fa massa anys i només en tinc 31. Costa supoerar situacions que pertànyen al passat però que tenen conseqüències en el present. Les persones que diuen ser els teus amics surten cames ajudeu-me quan intentes expressar-te i, d'algú encara m'he sentit dir que, com és que no ho parlo amb ningú quan ell mateix ha desviat la conversa i encara m'ha fet sentir culpable amb els seus mots pel què sento o per com ho interpreto... Com diuen més amunt, només cal una abraçada, un gest que digui 'aquí em tens i no cal que parlis si no pots'... Gràcies per l'article -que si!! l'has clavat- i per tots els comentaris de les persones anònimes.

1

0

Respon
Cecília Garrigós Castro gener 17, 2017 | 13:01

Considera-ho com una oportunitat -involuntària i desafortunada- per col.locar cada persona al seu lloc. És el moment de la sinceritat per als altres i de la reconciliació amb tu mateixa, no has de donar explicacions a ningú. Qui et vulgui t'ho farà saber, segur. Molts ànims, jo estic en el mateix camí amb tu.

0

0

Respon
Asd gener 17, 2017 | 22:09

quanta raó que hi ha en les teves lletres! A vegades no cal dir res.... simplement.... ser-hi!

1

0

Respon
Montserrat Roura gener 18, 2017 | 06:50

De vegades no cal dir res, sencillament amb una abraçada n hi ha prou per saber que tens aquella persona al teu costat. Les persones que hem sofert acostumem a tenir més empatia. Gràcies Eva per les teves reflexions.

0

0

Respon
Imma Vila febrer 03, 2017 | 17:03

Imagina doncs, la Mare Orfe de fill, dins un ascensor...gent que prefereix mirar sabates brutes, o la capacitat de l'ascensor per enlairar persones, cartes sense remitent perque nomes duen una finestra amb un nom...la carta esta ja marejada de tantes voltes com li donen...Tot, menys gronxar-se dins una mirada trista on les llagrimes son a punt de naufragar...

0

0

Respon