Foto: Patrick Perkins
Foto: Patrick Perkins


Treballo amb un programa que és una mena d’organitzador de tasques barra agenda i que és la primera cosa que miro al dematí quan em desperto i allargo el braç fins a la tauleta de nit per rescatar el mòbil.

Sovint les tasques pendents (i que no s’acaben mai) també són l’última cosa que miro abans de posar el mòbil a dormir. Així ja m’adormo amb l’enròniga de què he de fer l’endemà. Avui: això, allò, allò altre, a veure si puc acabar al migdia i tinc la tarda per avançar lo meu. Però no puc enganyar-me: quan n’acabo una, me’n manen una altra.

És a dir, que en aquest programa organitzador de tasques barra agenda sempre hi ha unes tasques que he de fer perquè me les han demanades a la feina i unes altres que són per al meu goig (ambició) i que, per cert, sempre queden en vermell. Parlo de tasques relacionades amb escriure. No dic que no sigui feina, potencialment poden donar diners, és cert. Però immediatament, no. Visc d’altres coses urgents. Sempre menys interessants, però sempre més segures. I, evidentment, sempre prioritzades.

Que allò urgent passa per davant d’allò important és un fet. Segur que vosaltres també ho feu. Segur que també aneu ajornant projectes importants que us fan il·lusió perquè la feina o altres obligacions van primer fins que us planteu en un punt en què us han passat els anys més àgils de la vostra vida. El cas és que jo aprofito el que els no autònoms anomeneu vacances per enllestir tasques de feina-feina i així, en l’interval que els clients estan de vacances i no envien emails, puc dedicar-me a lo important.

Perquè vacances no en puc fer. Si estic dos dies sense ser productiva m’agafa una mena d’angoixa, de culpa. Ara ja no tens tasques pendents, per fi!, em dic. Quatre dies per davant que sé que no m’entrarà feina nova! Però sí que en tens, i ho saps; tens tots aquells projectes aturats, els importants, els teus, en roig, esperant-te de fa mesos i mesos i mesos. I el cinema ja no em fa profit, l’excursió al camp, l’escapada romàntica, tot té una remor de fons que em recorda que hauria d’estar aprofitant aquest temps per.

Si alguna vegada, com avui, aconsegueixo posar-me davant un full en blanc i obrir el Word d’aquell projecte tan totxo que fa dos anys que em ronda, passo primer per Twitter per allò de la procrastinació, i assisteixo atònita a l’enèsim sarau entre escriptors d’una llengua que penja d’un fil i penso: només pot ser vocació, això d’anar posant una paraula darrere de l’altra, escollides una per una, que si roig que si vermell, perquè esclar, no t’és propi, a tu, de dir vermell, però per síl·labes, en aquella frase, quedava molt més equilibrat.

I llavors, tornant al bar de Twitter, m’assabento que un tal Escrivá que posaria la mà al foc que mai ha treballat com a autònom, trama un pla perquè els que guanyin 1.700 € al mes n’hagin de pagar 600 de quota. D’acord, gràcies, les vacances bé. Estic per estudiar oposicions per enganxar segells a Correus de vuit a tres i cuidar un hort a les tardes. I ara, si em disculpeu, us he de deixar, perquè en el temps que he trigat a escriure això m’han arribat dues tasques que si no acabo no em permeto de continuar escrivint.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Xavier a abril 19, 2022 | 11:42
    Xavier abril 19, 2022 | 11:42
    Molt cert María!!!
  2. Icona del comentari de: SPI a abril 19, 2022 | 13:14
    SPI abril 19, 2022 | 13:14
    Carai! Maria Climent... estigues al cas, doncs de vida només en tenim una i escric aquest frase d'en J.R.R. Tolkien "Qui no es capaça de desfer-se d'un tresor en un moment de necessitat, és com un esclau encadenat".
  3. Icona del comentari de: Pilar a abril 19, 2022 | 21:46
    Pilar abril 19, 2022 | 21:46
    Creu-me, Maria, m'han arribat els seixanta sense adonar-me'n. I això que em dedico força temps a mi mateixa. Volen. Et descomptes i un dia mires les espelmes i no t'ho creus. Oblida una mica el gestor de tasques barra agenda i VIU!!!

Nou comentari

El piano

Comparteix

No ho puc fer per tu

Si ets bo per començar, també vull veure si ho acabes
Comparteix

Last Dance

It's my last chance/ For romance tonight
Comparteix

Chiquitita

Si es que tan triste estás/ para qué quieres callarlo
Comparteix

La Gymnopédie de Satie

Escoltem una de les peces més conegudes del compositor francès

Passadís

Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari

Comparteix