Ara posa que és estiu i esteu sopant davant del mar i fa una nit esplèndida. Ara posa que teniu els respectius mòbils sobre la taula. No és que estigueu de guàrdia i hagueu de portar un busca. Tampoc és que hagueu deixat les criatures amb la neboda que us fa de cangur i n’hagueu d’estar pendents. Ni tan sols en teniu, de criatures. Els mòbils hi són i punt. Posa que els hi heu col·locat just al costat dels coberts, a la part de la mà dreta, la bona, i ja està.
Posa que us acabeu d’asseure. Que heu de mirar la carta del restaurant amb el codi QR. Sort que teniu els mòbils a mà. Ja que hi sou primer reviseu totes les notificacions. Tu a més aprofites per actualitzar el mail, no sigui cas que n’hagi arribat cap d’última hora. Ell revisa els whatsapps, que ja sap que no són importants però no pot suportar que hi hagi notificacions pendents. Tu acabes abans, però ell no et sent i li ho repeteixes:
–Que què et ve gust, dic.
–Ah, no ho sé, encara no he mirat. A tu?
Al final compartireu una amanida i fareu una pizza cadascú. Posa que fa una estona has escrit a Twitter alguna cosa relacionada amb la pandèmia. Que no ens en sortirem ni al 2030 a aquest ritme, per exemple.
–I què, com ha anat el dia? Per fi vacances, eh! –Posa que llavors se t’il·lumina el mòbil perquè algú que no has vist en la vida i ni tan sols saps com es diu perquè usa un pseudònim ha decidit fer-te un like a allò tan pessimista que has publicat aquesta tarda. I li apartes la mirada per mirar què passa a la pantalla. Ah, és Twitter –penses. Em quedo. I decideixes no anar-te’n del seu costat i li contestes:
–Sí! Quin gran moment, inici de vacances! Tinc moltes ganes de tenir encara que només siguin tres dies lliures. De no fer res, saps? De desconnectar. Necessito no estar pendent de res.
Posa que ara, just en aquest moment sona el mòbil d’ell. És un whatsapp. (Ell està, que tu sàpigues, en quatre grups: un de la feina, un del gimnàs, un dels amics i un que es diu “xorrades”, cap de silenciat.) És el company amb qui farà un viatget després d’aquests tres dies vostres de vacances.
–És el Vidal –et diu. I decideix que se’n va.
Posa també que ahir vas publicar una foto de la platja a Instagram, i mentre ell contesta al Vidal aprofites per mirar si tens més likes i sí. Un cop allà, veus una parida que et fa gràcia i de seguida li reenvies per privat a ta germana, com sempre que et trobes alguna cosa que saps que li farà riure, perquè sàpiga que penses en ella.
–I què? Ja heu decidit quina ruta fareu? –Li dius.
–No del tot, ell diu d’anar pel nord però jo trobo que seran massa quilòmetres –et respon mentre continua escrivint-li sense aixecar la vista de la pantalla.
Arriba l’amanida i penses que tens ganes de dir-li ja el que has pensat que li diries durant aquests dies que estareu de vacances, que li vols proposar d’anar a viure junts. Penses que cap al final del sopar ho deixaràs anar. A veure com s’ho agafa.
–Què penses? Fas cara de rumiar alguna cosa seriosa –. Posa que aquí ta germana et contesta el missatge d’Instagram amb un “Hahahaha! Què fas? Estic avorrida. Conta’m alguna cosa”. Te’n vas. Com no li has de contestar si li has escrit tu primer i ara mateix.
Posa que ell, mentre tu xarres amb ta germana agafa el mòbil i aprofita per mirar un vídeo de conduccions temeràries per Rússia que li han enviat abans. Comenceu a menjar l’amanida sense adonar-vos-en. Tu t’afanyes a dir-li a ta germana que ara no pots, que estàs sopant amb el Manel, però ella de seguida et pregunta si ja li has proposat “allò”. I com que veus que ell està entretingut amb el vídeo, posa que li expliques que ho penses fer avui, en aquest sopar.
–Què m’havies preguntat?
–Ai, no me’n recordo.
Posa que heu deixat els dos els mòbils una altra vegada sobre la taula. El mires i el trobes tan guapo. Penses què passaria si et digués que no, que no ho veu una bona idea. O potser et diu no encara.
–Estàs guapíssima –.Posa que mentre et diu això t’arriba una altra notificació de ta germana i com un acte reflex li has apartat la mirada, només un segon, perquè et quedes. Però en aquest segon ell també te l’ha apartat i ha tornat a mirar la seva pantalla.
Posa que llavors arriben les pizzes.
–Vols que demanem una altra copa de vi?
–Sí! Total, tenim l’hotel aquí mateix, podem tornar a genollons si volem! –Posa que ell riu i t’agafa la mà i et diu:
–Estic molt bé amb tu –just en el moment en què li arriba un altre whatsapp i desvia la mirada. Se’n va. Et solta la mà i tu també te’n vas i sense adonar-vos-en us comenceu a menjar les pizzes, tu parlant amb ta germana, ell no saps amb qui.
–És l’Èric, que em pregunta si per demà al matí li podré deixar l’ordinador, que se li acaba d’espatllar i ha de teletreballar. Val més que li truqui per explicar-li com aconseguir-lo, perquè esclar, jo no hi soc. Hauré de parlar amb la veïna, que li deixi la clau.
Posa que s’aixeca per parlar, perquè té aquest costum, de caminar mentre parla per telèfon. Posa que tu volies demanar-li permís per intercanviar-li un tros de pizza però ho fas igualment mentre no hi és. Llavors li expliques a ta germana que estàs una mica neguitosa per si et diu que no.
–Com t’ha de dir que no, boja! Si fa dos anys que aneu junts!
–Si em digués que no ho hauríem de deixar, tu creus?
–No ho sé… No té per què però seria un punt d’inflexió, sens dubte. Perquè si et digués que no seria per algun motiu. Dic jo.
Posa que ell ha tornat a la taula i no te n’has ni adonat, de tant capficada com estaves amb la conversa amb ta germana. Posa que ell no s’ha adonat que li has canviat un tros de pizza.
–Ara la Natàlia no em contesta. És que ara a veure com ho faig per coordinar-los demà a primera hora, si aquella noia em sembla que fa torns.
–Què? De quina Natàlia em parles?
–De la veïna. De les claus. Per a l’Èric.
–Per què vol les claus l’Èric?
–Per l’ordinador! Ja t’ho he dit. De què és la teva? Me’n canvies un tros?
Posa que això t’entendreix una mica i somrius i decideixes soltar-ho, així, de cop:
–He pensat que podríem anar a viure junts.
Posa que a la u de junts li ha sonat el whatsapp i és la veïna. Se’n va. Tu també penses a anar-te’n a la conversa que mantenies amb ta germana per dir-li que no estàs segura de com ha reaccionat. Però no ho fas perquè ell et diu:
–Perdona, eh, un segon. És que és per això de la clau.
Posa que mires les notificacions de Twitter mentrestant. Resulta que algú amb molts de milers de seguidors t’ha retwittejat un tweet antic i ara tens una moguda per gestionar. I no saps quanta estona passa. Hi ha desconeguts que t’insulten i d’altres que t’aplaudeixen. Tot a la vegada. Quin malestar.
–Ja estic. –Torna. –Què em deies? Perdona, que no t’he entès adés.
I per un moment t’has quedat en blanc i no te’n recordes de què estàveu parlant. De seguida et ve, esclar: ah, sí, d’anar a viure junts. Però ara penses que potser no és aquell el moment. Potser esperaràs un dia que sopeu l’un amb l’altre, sols. Una nit que us poseu d’acord per quedar-vos tots dos.
