​Com els teus Levi’s

el que més admirava era aquesta punteria teva pel matís

Foto: srgpicker


La sort més gran de la meva vida és haver conegut l’Eva. No ho dic gaire. Perquè soc rara i reservada i ai, que potser ara no toca i després encara menys. Però m’hi atreveixo perquè, Carles, vas escriure que ens hem de dir coses boniques. Veritats boniques. I prou que ho és aquesta, oi? A més, he pensat que sí, que més val ser prudent per rondinar, i més valent per valorar.
 
Amb ella et vaig conèixer a tu. No t’ho negaré: el primer dia, quan vas entrar pel despatx, estava asseguda i mentre t’apropaves pel passadís, et veia gegant, immens. Altíssim. Quin respecte, és ell. Però tampoc et pensis que va durar gaire, eh? Potser aquell dia i gràcies. Aviat vaig veure que el que t’interessava era mirar-te la vida escurçant distàncies. De fet, el que més admirava era aquesta punteria teva pel matís. Per veure el que costa tant de veure. I encertar-ho.
 
Aquest dissabte, als Hostalets, ens van proposar que tanquéssim els ulls i penséssim en moments compartits amb tu. No és que en tingui gaires, tampoc és que et conegués tant. Però vaig reviure aquell dia a Saragossa. Mentre dinàvem, em vas explicar com en aquella escola de rics se’n reien dels teus texans de marca no-t’hi-fixis. Fins que un dia et vas plantar a classe amb uns Levi’s i, entre les butxaques, l’orgull a punt de sortir. Els devia resultar insuportable perquè et van tirar a terra, et van arrencar totes les etiquetes i et van dir que ja no eren de marca. Després, en lloc de renegar dels Levi’s, en vas dur sempre més.
 
Quanta gent ha arribat a plorar per tu. Jo mateixa vaig treure la pena així de cop, al cotxe, amb la Maria i la Míriam; o ahir, quan la dona del forn em donava el canvi del tallat. Però no vull parlar d’aquesta tristesa que ha quedat a mitja gola. Així encallada. Sinó de com d’aquest buit m’ha nascut una necessitat urgent d’estimar. De dir-ho, d’escriure-ho, de fer-ho. Aquesta pressa per abraçar la vida. Com si davant de la mort, l’amor, com els teus Levi’s, encara fos més tossut.

Comentaris

    Pepsadu Juny 6, 2017 1:02 am
    T'anyorarem
    Eva Armisén Juny 6, 2017 2:21 am
    Què bonic Gemma! Segur que l'amor és més tossut.
    mar_clar Juny 6, 2017 10:31 am
    l'amor de vegades, costa tant de deixar anar com la tristessa a mitja gola. Necessitem tan en CArles i el seu llegat que no podm deixar de fer-li cas: gràcies Gemma per fer-ho.
    Roser Prats Juny 6, 2017 11:00 am
    Sempre recordaré la teva veu, era en si mateixa sincera i divertida. I els teus criteris, sencills i divertits tambè. Has deixat un gran buit, però plé d'amor i esperança. Gràcies Capfevila.
    Anònim Juny 6, 2017 11:54 am
    Molt maco Gemma. Pot semblar estrany plorar per algú a qui no coneixes, però a mi m'ha passat, he seguit la trajectòria professional del Carles, i els seus articles, m'han ensenyat i ajudat a poder dur millor molts de moments de la meva vida, però va ser a una de les seves conferències, on vaig poder anar on em vaig quedar enamorada de les seves paraules, em va captivar. Gràcies per la teva llum Carles!!!Deixes una gran empremta.
    Marta Roca S Juny 6, 2017 12:19 pm
    Gràcies Gemma per dir tant en un text així. Estimar tossudament si bé no ens fa passar la pena, ens ajuda a que la vida, certament, valgui la pena.
    Filo Juny 6, 2017 9:15 pm
    Gemma, No deixis d'escriure!!! Molt bonic!!!
    Carme Asensio Juny 6, 2017 11:50 pm
    Pena, dolor, plorar l’absència... Ningú omple el buit... Però finalment arriba una tristesa tranquila, deixes marxar i estimes dolçament en el record...
    Anna F. Juny 7, 2017 12:15 am
    Jo també he plorat pel Carles tot i no conèixe'l en persona. Per a mi ha estat com un amic que, assegut al sofà de casa, a través de la pantalla, m'ha donat bons consells amb un humor que anima a viure amb alegria!!! Gràcies!
    Magda C.O. Juny 7, 2017 5:40 pm
    El meu més sentit condol per la família
    Ester Serrano Juny 10, 2017 9:56 pm
    Amb la veu tremolosa s'ha llegit aquest text a 4t ESO i amb accent valencià. 'Catorze' no necessita 'corredor Mediterrani' per arribar a la nostra classe. Ni el Carles tampoc. Hem parlat d'ell amb tranquil.litat. Una xiqueta ha dit: "llàstima que acabe el curs i no compartirem la 'Capdevilada' de la setmana, doncs tenim el costum de comentar un article i penjar-lo a la classe. Al setembre ho seguirem fent. I tant!
    Setze Juny 20, 2017 3:22 pm
    M'encanta la teva ploma.
    Laia GD Juny 21, 2017 5:19 pm
    No he acabat d'entendre això dels pantalons... M'ha semblat molt banal. Llàstima, perquè la resta del text és bonic.

Nou comentari

Quan Robert Capa va retratar la guerra a Aitona
Hi havia arribat com a fotoperiodista de la darrera ofensiva de l'exèrcit republicà a Catalunya
Més entrades...