Foto: srgpicker
La sort més gran de la meva vida és haver conegut l’Eva. No ho dic gaire. Perquè soc rara i reservada i ai, que potser ara no toca i després encara menys. Però m’hi atreveixo perquè, Carles, vas escriure que ens hem de dir coses boniques. Veritats boniques. I prou que ho és aquesta, oi? A més, he pensat que sí, que més val ser prudent per rondinar, i més valent per valorar.
Amb ella et vaig conèixer a tu. No t’ho negaré: el primer dia, quan vas entrar pel despatx, estava asseguda i mentre t’apropaves pel passadís, et veia gegant, immens. Altíssim. Quin respecte, és ell. Però tampoc et pensis que va durar gaire, eh? Potser aquell dia i gràcies. Aviat vaig veure que el que t’interessava era mirar-te la vida escurçant distàncies. De fet, el que més admirava era aquesta punteria teva pel matís. Per veure el que costa tant de veure. I encertar-ho.
Aquest dissabte, als Hostalets, ens van proposar que tanquéssim els ulls i penséssim en moments compartits amb tu. No és que en tingui gaires, tampoc és que et conegués tant. Però vaig reviure aquell dia a Saragossa. Mentre dinàvem, em vas explicar com en aquella escola de rics se’n reien dels teus texans de marca no-t’hi-fixis. Fins que un dia et vas plantar a classe amb uns Levi’s i, entre les butxaques, l’orgull a punt de sortir. Els devia resultar insuportable perquè et van tirar a terra, et van arrencar totes les etiquetes i et van dir que ja no eren de marca. Després, en lloc de renegar dels Levi’s, en vas dur sempre més.
Quanta gent ha arribat a plorar per tu. Jo mateixa vaig treure la pena així de cop, al cotxe, amb la Maria i la Míriam; o ahir, quan la dona del forn em donava el canvi del tallat. Però no vull parlar d’aquesta tristesa que ha quedat a mitja gola. Així encallada. Sinó de com d’aquest buit m’ha nascut una necessitat urgent d’estimar. De dir-ho, d’escriure-ho, de fer-ho. Aquesta pressa per abraçar la vida. Com si davant de la mort, l’amor, com els teus Levi’s, encara fos més tossut.
11
3
