La tieta

I el gos gegant de baix tenia noranta anys humans però encara no s'havia mort

Cristina Losantos
Cristina Losantos

La tieta del Serrat era germana del meu avi i es deia Josefa. No tenia més fills que els fills dels seus germans, treballava al despatx d’un advocat (potser sí que era gandul) i no em sona que tingués cap gat castrat i vell, però a sota de casa seva hi vivia un gos de catorze anys, que eren uns noranta dels nostres.
 
La cançó no diu res del dissabte que vaig anar a casa de la tieta per quedar-m’hi a dormir. M’hi van deixar els pares a mitja tarda, porta’t bé i demà et vindrem a buscar. Allà ens vam quedar els meus cinc anys, el pijama, el raspall de dents i aquells nervis a la panxa.
 
Estar-me a la terrassa del sobreàtic em distreia perquè nosaltres vivíem en un pis sense balcó, però es va fer l’hora de sopar i la tieta em va fer entrar cap dins. Era una dona seca, la Josefa, i la canalla li devia agradar més aviat poc. Ves-te a rentar les mans, em va manar amb veu gruixuda.
 
No vaig saber com fer-ho. Aquell pis estrany estava ple de racons. El lavabo s’amagava al final d’un passadís llarg i fosc. I el gos gegant de baix tenia noranta anys humans però encara no s’havia mort. La que em moria era tota jo, de tanta por.
 
La tieta es va negar a escortar-me fins al lavabo perquè ja ets una nena gran, Eva, i com més m’ho deia més cara de bruixa li veia. Em vaig posar a plorar i a plorar i a plorar.
 
Fins que va entrar en escena el superpare. Va aparèixer del no-res, em va agafar de la mà que no havia gosat rentar-me i vam deixar a la cuina de la tieta un plat de sopa intacte. Si tanco els ulls em sembla veure els meus cinc anys, el pijama i el raspall de dents dins l’erra-cinc de color butà, de tornada cap al piset del carrer Canyameres.
 
Em diràs que hauria estat més instructiu superar el pànic, tastar la sopa, haver aguantat allà fins diumenge. Però als cinc anys encara et poden salvar els altres. Als cinc anys has de poder pensar que vindrà un pare al rescat sempre que la por se’t menja.

Eva Piquer

Comentaris

    muro Octubre 16, 2018 9:38 pm
    Jo també tenia una Josepa, però per tothom era la Pepita, la meva tieta Pepita, ja era gran quan la vaig conèixer, la germana de la meva àvia,vivia sola, vídua, sense fills, presumida i segons la meva àvia egoista fins a no poder més, més tard vaig decidir que la meva àvia confonia egoisme amb independència... Veïna del carrer Coroleu, vivia en un pis amb galeria des d'on es veia el pati dels veïns de sota que tenien una tortuga que a mi em semblava gegant. Recordo que em deixava jugar amb les seves joies, tant li era que fossin bones o simple bijuteria... Em deixava fer tot el que volia, si no trencava res i no em portava malament... L'estimava i em sabia greu quan la criticaven. La única que aconseguia que em menges un bon plat de cigrons, que em feia passejar dalt de la tortuga, que em pintava els ulls amb pega dolça
    Dolors Lucas Octubre 12, 2019 12:36 pm
    Jo també tenia una tieta, es deia Montserrat. Tothom l'estimava molt, era la persona més treballadora que he conegut, era modista, pobreta era coixa de una poliomilitis d'infantil, però ella no tenia cap problema. Era per tots els nebots com la nostra mare, mai tenia un NO. Ens ha deixat aquest any, però mai t'oblidarem tieta Montserrat.

Nou comentari