Tinta

Il·lustració: Jordi Lafebre

En un paperot hi diu que sóc tècnica superior en Il·lustració. No sé si hi diu que ho sóc o que ho tinc, allà al rebost de les coses acumulades, però vaig fer els cursos i el projecte i un cop aprovat tot plegat van concedir-me el títol. D’aquells anys, que comencen a ser una mica lluny de la manera que s’estan lluny les coses que queden separades per més, i més, i més coses, me’n queda el record intacte –com si el pogués veure (quasi viure) per una finestreta minúscula foradada a través de tres-cents murs– de les classes de tècnica amb tinta xinesa, tintatxina. Plomes, pinzells, paper assecant. Copiava l’Alícia del John Tenniel, les trames i línies desenes de cops. Equivocar-se amb la tinta tenia poca marxa enrere sobre aquell paper setinat. I jo no era gaire bona.

La tinta és poc corregible, doncs. Però he gosat tatuar-me malgrat ser una cagadubtes de diccionari. Persona vacil·lant, que dubta de tot, que no es refia de res. El dubte és una aspiradora.

Se m’ha acudit buscar què en diuen els psicòlegs, de tatuar-se. La majoria d’articles que he trobat comencen amb la història mil·lenària dels dibuixos a la pell, interruptor de l’autoindulgència lectora –ves, si s’ha fet sempre– o critiqueta displicent –ves, si s’ha fet sempre–, com es vulgui. Després d’unes quantes dissertacions sobre la pertanyença, l’atractiu sexual o acaraments entre art i autodestrucció ho he deixat córrer.

M’he preguntat molts cops per què duc dibuixos a la pell –en principi– per sempre. Les meves respostes són una endreça d’armari particular: saber on són els mitjons i els pantalons, no haver de trobar camises entre calces. Ordre, o almenys aquell desordre on sempre s’arriba a trobar el que es busca. M’obceca coneixe’n els perquès i, més encara –i aquí s’hi veuen traces de frenada i alguna articulació se’n sent amb el mal temps– saber si els perquès porten a raons equivocades. Ai, ui. Passa de vegades. Sovint, fins i tot.

La permanència fa basarda i la fixesa de la tinta sembla banal, suposo. I quan un algú qualsevol pregunta què volen dir aquelles línies blaves demana, sense saber-ho (pobre), que et despullis. Quin contrasentit, sentir pudor pel que s’exhibeix. Reclam i tapadora, una incoherència sota la pell.