Tocar el buit

El dolor de veure el meu germà ridiculitzat i la indiferència d’ell em van esclafar contra un mur molt complicat

Arxivat a: Cambres pròpies

Foto: Amanda Tipton


Ho va dir el Dr. Sabrià de seguida, aquesta nena patirà molt, també experimentarà moments molt intensos de felicitat, però patirà molt. Que la mateixa moneda, banda i banda, i altres marrades argumentals per fer entendre a la mamà que aquesta nena serà més creu que cara.
 
Les serradures de fer punta als llapis de colors llençar-les a casa; l’olor de suavitzant de la mamà sentir-la a l’escola; l’Eduard no en recordo el cognom el dia que la seva mare li va posar per esmorzar un pam de fuet sense tallar i amb pell; el dia que l’Olga Ventalló va venir a l’escola amb una boina d’angora de color cru i tothom se’n va riure i ella va dir que a Sabadell es portava molt i tothom se’n va riure molt més, menys jo.
 
Un dia de tardor el Quim tenia dos anys i va sortir de l’escola sense pantalons, amb les cames a l’aire, s’havia pixat i la C.M. no li va posar la roba de recanvi a baix, només bolquers. Jaqueta i botetes. El cervell de la C.M. devia trobar que era una cosa correcta. A mi no m’ho va semblar. La C.M. era una persona sense cap mena d’empatia vers res viu o articulat, i feia de mestra de maternal. El dolor de veure el meu germà ridiculitzat i la indiferència d’ell em van esclafar contra un mur molt complicat. Potser perquè s’entengui la desconnexió amb la realitat, jo em vaig passar el camí fins a casa plorant i ell, jugant a empaitar l’Oriol Martí mentre les mares xerraven.
 
I també tocava el piano. Un any em va tocar triar instrument i vaig triar faré piano. En algun moment em vaig pensar que m’agradaria tant com llegir notes i cantar-les i vaig triar faré piano. Moltes tardes seguides, estudiava, anava al juny al conservatori i m’examinava i treia una nota o una altra i l’any que ve hi tornava, l’esquerra em corria més que la dreta, per ser esquerrana i que el piano està pensat més aviat per a dretans, Czerny, Kabalevsky, Bartók, Chopin, Liszt, Beethoven, Mozart, Rachmaninoff, Satie, primer, segon, fins a sisè, cognoms de professores, Miró, Bonhora, Ventura, el piano al pis de baix de Terrassa, el piano a la meva habitació de Matadepera, l’Erwin Seerutton el venia a afinar, un dia l’Udo, el gat que seia com una persona grassa, va pujar-hi i va tirar un canelobre sobre la tapa i hi va deixar una marca que encara hi és, la banqueta, de vellut verd del verd que són les banquetes verdes, totes del mateix.
 
Que bé que toques Èspe, deien les senyores amigues de ioga de la baba quan venien a casa i jo estudiava. Elles no ho sabien, però no tocava bé, només tocava, però tocar el piano és un episodi extraordinari en si mateix en una casa que visiten senyores, és així.
 
Mai vaig tocar bé, i la mamà deia noooooo quan portava per exemple dos minuts sense cap error i ella xiulant la peça i de sobte m’equivocava i potser llavors assajava només dos compassos durant deu minuts, moltes vegades seguides, l’una darrere de l’altra els mateixos dos compassos.
 
Jo era molt conscient que era un frau, però feia un ús excel·lent del pedal de ressonància, i, de fet, mai vaig saber si m’agradava o no, mai vaig sentir absolutament res tocant el piano. Potser per això el vaig tocar durant tants anys.


@esierraserra

Comentaris

    Anònim Setembre 14, 2015 3:47 pm
    El Dr. Sabrià, originari de la Seu, que travessava Terrassa -amb una bicicleta?- visitant als seus petits pacients, "hola cuca!", els Ventalló de Sabadell, i la baba, una expressió perduda per a l'avia... el temps passa i aixafa les coses com si mai haguessin existit, només la bondat permet tornar-ho a recuperar, fragment a fragment.
    Assumpció Blanch Setembre 14, 2015 9:01 pm
    Hola Esperança. I gràcies pels teus mots. Em sembla que només algú que ha viscut aquestes sensacions pot arribar a entendre-les en el seu sentit més profund. Faig meus els teus paràgrafs finals, especialsment allò de "jo era molt conscient que era un frau..." Curiosament fa dos estius em van publicar un conte, "La nena del piano". Te'n faries creus de com s'assembla a la teva narració, a l'essència del contingut. Felicitats per traduir tan bé emocions poc fàcils. Bona sort i una abraçada. Assump
    AnòJuak44nim Octubre 21, 2015 4:42 pm
    El recordo i a la Senyoreta insensible també.

Nou comentari

Manuel Forcano
I dins el pit / el vol d'un ocell a qui ha defallit sota les ales / l'aire
Més entrades...