El foc de dins me’l conec tant que ja soc brasa. Han passat dos mesos, torna a ser dimecres, m’he après de memòria rajoles i esquerdes. Crec que no menteixo: em fan nosa els miralls i em criden les finestres.
El tros de cel que vaig mirant mentre treballo. El sol que jugo a atrapar des d’aquest pis sense balcó. El mar que enyoro més que res. La casa de la platja que es deu preguntar on coi soc. El terrat de la casa de la platja, amb aquella hamaca inestable que fa semblar sòlida la vida.
Em diuen reclou-te i em surt mirar enfora, em diuen distància i compto abraçades. Parlen del després i ofego la veu del potser no, potser mai. A la vorera del davant la gent fa cua per comprar nespres i tomàquets: faig veure que no en veig les màscares.
El meu incendi secret s’ha cansat de cremar a porta tancada.
Eva Piquer
5
0
