Tot torna a començar

La normalitat començava a filtrar-se per sota la porta de l'entrada de casa

Foto: Jan Tinneberg / Unsplash
Foto: Jan Tinneberg / Unsplash

Quan vaig sospitar que la normalitat començava a filtrar-se per sota la porta de l’entrada de casa era dilluns i era setembre. Jo llegia, tu dormies i la tardor estrenyia a fora mentre el baf de quotidianitat bufava les vores de fusta fosca i vella competint amb la pudor de resclosit. Més tard arribaria la Jú i després de dos cops sords i quatre esbufecs li diries que la porta ja no tanca i que potser hauríem de trucar al propietari. Que deu ser cosa del canvi de temperatura. Que potser l’hauràs de tornar a envernissar abans que arribi l’hivern.

El següent cop que vaig topar-hi de cara era dimecres i sobre els llavis m’esclataven mil bombolles de gas efervescent. La dosi mínima de cervesa capaç d’activar el somriure fàcil em corria per les artèries i una versió de mi marca dos mil dinou que creia irrecuperable parlava de llibres i vida rodejada de quatre noies a qui acabava de conèixer. El carrer Blai bullia sota les sandàlies que lluíem amb la certesa de qui sap que d’aquí poc les haurà de desar a l’armari i les nostres pells i els nostres ulls tornaven a acostumar-se a aquest respirar sense límit de litres per minut.

Va ser mentre coquetejava amb regust agre del cafè de màquina d’ahir a la tarda quan vaig constatar que totes les portes que coneixia havien quedat mig obertes de feia uns dies. L’evidència era imperceptible i m’ho repetia amb la boca petita però venia el sol i venia el blau i tornava a notar la miopia mentre l’aire dels dies bons em tallava la cara.

El gos de Pavlov dormia per primer cop en any i mig, quan vaig sepultar les sortides d’emergència i vaig obrir els braços decidida a entregar-me a pit descobert a aquest no-res bonic. 

I vaig assumir tots els riscos i vaig callar totes les bruixes mentre a fora tronava amb un afany irònic i àcid inapropiat. 

I vaig assumir tots els riscos i vaig callar totes les bruixes mentre ballava sota la pluja dient-me, com diu Mishima, que potser la sospita és la primera forma de fe.

Nou comentari

Coneix la història de les científiques
El CosmoCaixa posa el focus en la imprescindible aportació de les dones al món científic
Més entrades...