Foto: CR Creative

No solc passar-me pel cementiri per Tots Sants. Vull dir que els últims anys no ho he fet. Però aquest any és diferent, i em van agafar ganes d’acompanyar en el ritual que fan ma mare i mes ties d’anar a netejar i empolainar la làpida cada any. I després tornar-hi amb el meu company, ara que les flors estan totes noves i lluentes.

Al cementiri es va a recordar els avantpassats i als que ens han faltat abans d’hora. I a vegades també a descobrir-ne cares conegudes que no sabies que ja campaven per l’altre barri. (No és que passi gaire per alt, en ciutats tan menudes com la meva, això de no saber que s’ha mort tal o s’ha mort tal altre, però a vegades sí que passa.) I llavors impacta. Tot i que també esgarrifa veure el retrat d’algú conegut que ja sabies perfectament que era mort, ara incrustat en aquella paret freda de marbre. Tan quiet, tan callat, tan per sempre més.

Per això crec que als cementiris també es va a prendre consciència: tu ets ara en aquesta banda, la dels vius, i només és qüestió de temps que estiguis a l’altra, darrere uns maons, dins d’una caixa corcada, tapiat amb un marbre amb uns cognoms tatuats.

De fet, és gran part de la història de la humanitat, que te la passaràs allà dins (sí, o incinerat, dins d’una urna al menjador de casa teva, o campant per les ones d’un mar sota un penya-segat de la Costa Brava, si ets així d’especial.) Ja m’entens, amb la teva millor cara immòbil veient passar novembres i generacions i generacions que ja ni recordaran qui vas ser ni com et deien, com jo avui no he recordat, no he sabut res, de qui eren els iaios de mon iaio i m’ha sigut una mica igual.

Per això m’ha agradat, aquest any que em veig arribar més que mai tot el futur (el temps que quedi en aquesta banda) projectat sobre la panxa, anar-hi amb ma mare i mes ties i que m’expliquin aquí estan los iaios i aquí els pares de ton iaio, i qui arregla la seva tomba, i si amb aquells també toquem de família, i unes quantes històries darrere de cada retrat de persona que elles encara recorden i jo ja no.

I voler guardar aquestes històries per quan sigui jo qui les hagi d’explicar sense elles a algú que encara no hi és.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Xavier a novembre 01, 2022 | 15:50
    Xavier novembre 01, 2022 | 15:50
    Gràcies Maria... genial.
  2. Icona del comentari de: Júlia a novembre 01, 2022 | 20:25
    Júlia novembre 01, 2022 | 20:25
    A mi m'agrada anar a vore als meus, els recordo sempre, tot i així trago saliva quant vaig perquè és un moment de parar el nostre dia a dia posar les flors i trobar-los a faltar. Passarà un any de no parar i els tornaré a veure. Gràcies Maria, per possar paraules als sentiments.
  3. Icona del comentari de: Eduard a novembre 04, 2022 | 16:24
    Eduard novembre 04, 2022 | 16:24
    Personalitzar-los, és banalitzar els morts!
  4. Icona del comentari de: SPI a novembre 08, 2022 | 08:37
    SPI novembre 08, 2022 | 08:37
    En el poema musicat "El cabaret galàctic" d'en Sisa es diu: "No tingueu por dels morts, cal témer els vius".
  5. Icona del comentari de: Pilar a novembre 15, 2022 | 15:11
    Pilar novembre 15, 2022 | 15:11
    A mi m'has fet plorar, i això que als cementiris no hi vaig mai.

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa