Trenta

Foto: Timothy Eberly

I ara què? He de tenir fills? Nòvio? Ja no puc fer el ruc? He de tenir una casa per a mi? He d’escriure més? Què he fet fins ara? I tot em sembla poc. I burra, no valoris el que ets pel que comptes amb les mans. Però hòstia, s’han acabat els vint-i, això ja va en sèrio. Però què dius, segueixes sent tu, hi segueix havent el món.

Mantén-te al marge del que ha de ser, del que s’ha de fer. Dels motlles dels pebrots. Tu, que has estimat a la teva manera, tan boja i tan impossible. Que t’has enamorat mil vegades d’homes estranys. Que et fixes en coses diminutes: en les últimes fulles que cauen de les punta del pollancre, en la veu greu d’algú, en el gest que fa quan agafa la forquilla i el ganivet. Que trenques les nous amb les mans. I t’obres camí quan ho veus clar. Tu que saps que no tot depèn de la vida, sinó també del teu Sí, em quedo. Del teu No, ja n’hi ha prou.

Fes que siguin possibles els moments bonics i defensa la bellesa com l’opció més intel·ligent i sana del món. Quan t’atabalis amb tot allò que et desquícia, mira a fora. Perquè aquest fora et demostra que no pots retenir res: tot ve, tot passa i alguna cosa, que no sempre es veu, queda. No et domestiquis, cavalca. No acotis el cap, pregunta’t per què. Confia en el fil prim de la intuïció, i para d’agafar-te tan fort a la cadira. Fes-te d’empenta, fes-te d’amiga i posa en dubte la por quan et vingui de dalt i no de dins. Estima el que ara veus: la muntanya nevada de Farrera, perquè ara ets aquí i demà ves a saber.