Foto: Toa Heftiba
El primer dia van fer una copa de vi a mitja tarda. Ella el va mirar quan ell acabava d’abaixar la vista, sense sospitar que, en realitat, ell l’havia estat observant fins aleshores. Ell estava tens i ella estava nerviosa, i per això, quan ell li va donar la mà, ella la va estrènyer amb força: durant uns segons, ella va experimentar la tensió d’ell; ell va notar al palmell el nerviosisme d’ella, i tots dos es van sorprendre en constatar que les angoixes respectives disminuïen en intercanviar-les, i que aquell estat d’alerta tenia quelcom d’excitant. En aquella copa del primer dia, ella i ell se sentien aliens a tot allò que els envoltava, així que en fer-se fosc decidiren fer l’amor: al capdavall, no estava escrit enlloc, que el primer dia no es pogués fer l’amor, i tanmateix tots dos sabien que, en cas que estigués escrit, ells sabrien reescriure-ho.
En despertar-se, l’endemà al matí, ell va mirar-li els ulls a ella i ella va mirar-se els pits, de tal manera que, al cap de dos segons, ell també li mirava els pits i els besava. Aleshores van tornar a fer l’amor i ell li va demanar que no marxés mai. «Encara que volgués, no podria», va respondre ella, i ell va somriure i va fer que sí amb el cap: «Doncs quan puguis marxar, no ho facis», va dir. El tercer dia, ella es va fixar en l’anell que ell duia a la mà dreta: una aliança daurada que destacava en aquelles mans blanques, de pèl-roig. «Mires això?», va voler saber ell. Ella va assentir. «Aviat farà vint anys», va explicar ell. «I encara te l’estimes?», fou la pregunta d’ella. Ell, naturalment, no va contestar. En comptes d’això, li va fer un petó.
Quan feia una setmana que esmorzaven, dinaven, dormien, llegien i es banyaven plegats, ella va trobar a faltar la solitud, i així l’hi va dir a ell. Ell, naturalment, l’hi va concedir. Durant una setmana, dormiren, esmorzaren i dinaren plegats, a banda de fer l’amor; les lectures, els banys i les migdiades, però, els van fer al seu ritme, per separat: «M’agrada trobar-te a faltar en algunes estones», va xiuxiuejar-li ell a l’orella a la catorzena nit. A ella, però, no li venia de gust sentir paraules boniques, així que va llevar-li la roba i el va fer callar. «Demà farà dues setmanes que estem així», va pensar ella. «Demà farà dues setmanes que estem així», va dir ell.
El dia que feia vint, ell es va sentir angoixat, però no va saber dir per què. «Doncs és per això», va concloure ella. «Per què?», va demanar ell. «Perquè no saps l’origen de l’angoixa, i res no angoixa més que no saber què ens angoixa». Ella va somriure, després de respondre, i ell va abraçar-la i ja no es va sentir angoixat. «T’es-ti-mo», va confessar-li ell en veu baixa, amb els llavis molt a prop del seu front, i emfatitzant cada síl·laba com si, d’aquesta manera, s’emfatitzés el significat global del verb. «Jo també», va pensar ella; al cap de tres segons, ho va dir en veu alta.
La nit del dia vint-i-tres, va sonar el telèfon. Ella va despenjar l’auricular i, en sentir la veu femenina a l’altre costat de la línia, va saber que era ell qui s’hi havia de posar. Des de la cuina, ella va fer el possible per no sentir la conversa; va esforçar-se per combatre el dolor que li feia aquell «preciosa», aquell «ens veurem aviat». Quan ell va haver penjat, va trobar-la asseguda a la taula i, amb el dit polze de la mà dreta, va eixugar-li la llàgrima que li regalimava per una de les galtes. «No facis això, que et contagiaràs», va mussitar aleshores ella, intentant somriure. «Sona bé», va dir ell, també somrient, mentre es duia la llàgrima a la boca. Ella va riure. Ell sempre aconseguia que ella rigués.
«Què volia, la nena?», va demanar ella tot seguit; «com ho du?», va afegir. Ell va fer una ganyota estranya que reflectia l’esforç tan gran per no emocionar-se davant d’ella: «Està bé», va respondre; «m’ha demanat que et faci un petó molt gran de part seva i m’ha dit que demà, com sempre, et tocarà a tu parlar-hi». «No entenc per què necessita fer aquesta comèdia de les converses en dies alterns, no sé a qui ha sortit, aquesta filla meva», va protestar ella, i ell va respondre allò que ella ja sabia: «Potser també vol trobar-nos a faltar, o potser vol imposar els seus mètodes, com la seva mare». Aleshores ella va llançar-li un coixí al cap i ell, que mai no havia tingut bons reflexos, es va passar la mà pels cabells grisos i despentinats a causa de l’impacte tou.
El dia abans de la fi de tot plegat, ell va despertar-se quan ella encara dormia. «Felicitats, amor meu», va dir mentre li feia un petó a cada ull. Ella va obrir-los amb un somriure, i en obrir-los amb un somriure se li van formar unes arrugues molt fines a les voreres; unes arrugues que s’havien accentuat durant el darrer mes de preocupació i incertesa; unes arrugues que no existien quan ell la va conèixer. Ella el va besar; ell va acaronar-li els cabells i, més de divuit anys després d’haver-ho fet per primera vegada, va demanar-li per sortir. Ella, després de trenta dies i més de divuit anys, va dir que sí.
