Foto: Andrea Jofre


Feia pocs anys que el pare gaudia, per dir-ho d’alguna manera, d’aquella jubilació precària que tenen els autònoms. No va tenir gaire temps per fer res de l’altre món, i al taller de fusteria, ple de taulons, serres i martells, en aquell prestatge minúscul del costat de les finestres, hi va quedar un rellotge aturat. Mai més ningú no li va tornar a posar piles, i es va anar omplint de la pols que voleiava i que trobava el seu lloc abrigant-ho tot com un llençol blanc. Quan va morir, davant del llit, quasi tocant els seus peus, hi érem la mare i els germans, abraçant-nos i mirant-lo. Vam notar com, a poc a poc, deixava de respirar, i aquells espasmes d’un cos que no troba la manera de funcionar em van fer plorar durant molts mesos seguits. Alguna nit, quan tanco els ulls, encara ho veig com si fos una pel·lícula. I sovint torno a plorar, però ara ja sé com habitar aquest buit, com transformar aquesta pena.

No sé si vam ser en el lloc correcte, si ell ens va notar, si allò era el que havíem de fer. Jo sempre he pensat que sí, que quan el camí ple de pedres d’una malaltia terminal marca d’una manera tan salvatge l’agenda, el millor que es pot fer és aprendre a caure junts. I que la baixada sense frens ja ens ensenyarà a curar-nos, a saber agrair tots els “em sap greu” que fan tanta ràbia quan les persones que ens envolten tampoc saben què dir. El meu pare va morir exactament quan les agulles del rellotge de paret de l’hospital marcaven els mateixos números que el rellotge aturat de la seva fusteria. Li vaig tancar els ulls amb el palmell de la mà i el vaig besar al front, desitjant-li que descansés, per fi, allà on fos, si és que ja era en algun lloc. Tres quarts de quatre de la tarda. La casualitat va voler que un mes després, la meva filla naixés, també, a aquesta mateixa hora.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Riaa a juny 18, 2019 | 16:06
    Riaa juny 18, 2019 | 16:06
    Ja fa anys que em passa...sempre que mor algú al meu voltant, molts pocs dies després sé d'algú que neix.
  2. Icona del comentari de: Carla Canals a juny 19, 2019 | 22:09
    Carla Canals juny 19, 2019 | 22:09
    Molt.bonic i tendre. Amb llàgrimes als ulls... molt bon estreno !
  3. Icona del comentari de: dolors bcn a juny 22, 2019 | 20:47
    dolors bcn juny 22, 2019 | 20:47
    M'he esborronat en llegir-te. Quines CaUsalitats que té la vidal.

Nou comentari

El piano

Foto: Fundació Catalunya - La Pedrera
Comparteix

Els nous talents del jazz, a La Pedrera

El terrat de la Casa Milà acull un cicle de concerts a la fresca per als vespres de juny i juliol
Comparteix

Le temps de vivre

tout est possible, tout est permis
Comparteix

Hi ha una llum que mai no s’apaga

Morir al teu costat/ és una manera tan divina de morir
Comparteix

Jessye Norman, la veu poderosa

Recordem la soprano veient-la interpretar un fragment de «Tristany i Isolda»

Passadís

Comparteix

El naïf del Duaner Rousseau

14 quadres mostren l'evolució del pintor francès
Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX

Comparteix