Foto: Andrea Jofre
Feia pocs anys que el pare gaudia, per dir-ho d’alguna manera, d’aquella jubilació precària que tenen els autònoms. No va tenir gaire temps per fer res de l’altre món, i al taller de fusteria, ple de taulons, serres i martells, en aquell prestatge minúscul del costat de les finestres, hi va quedar un rellotge aturat. Mai més ningú no li va tornar a posar piles, i es va anar omplint de la pols que voleiava i que trobava el seu lloc abrigant-ho tot com un llençol blanc. Quan va morir, davant del llit, quasi tocant els seus peus, hi érem la mare i els germans, abraçant-nos i mirant-lo. Vam notar com, a poc a poc, deixava de respirar, i aquells espasmes d’un cos que no troba la manera de funcionar em van fer plorar durant molts mesos seguits. Alguna nit, quan tanco els ulls, encara ho veig com si fos una pel·lícula. I sovint torno a plorar, però ara ja sé com habitar aquest buit, com transformar aquesta pena.
No sé si vam ser en el lloc correcte, si ell ens va notar, si allò era el que havíem de fer. Jo sempre he pensat que sí, que quan el camí ple de pedres d’una malaltia terminal marca d’una manera tan salvatge l’agenda, el millor que es pot fer és aprendre a caure junts. I que la baixada sense frens ja ens ensenyarà a curar-nos, a saber agrair tots els “em sap greu” que fan tanta ràbia quan les persones que ens envolten tampoc saben què dir. El meu pare va morir exactament quan les agulles del rellotge de paret de l’hospital marcaven els mateixos números que el rellotge aturat de la seva fusteria. Li vaig tancar els ulls amb el palmell de la mà i el vaig besar al front, desitjant-li que descansés, per fi, allà on fos, si és que ja era en algun lloc. Tres quarts de quatre de la tarda. La casualitat va voler que un mes després, la meva filla naixés, també, a aquesta mateixa hora.
8
0
