Tu beus?

La beguda ens modifica i presenta cares nostres que desconeixíem

Mads Mikkelsen a Druk, dirigida per Thomas Vinterberg.

No sé si tu l’has vista, però ara fa uns dies vaig ensopegar, a una de les plataformes audiovisuals que tenim a l’abast, una pel·lícula danesa del 2020 titulada Druk, dirigida per Thomas Vinterberg i guanyadora de diversos premis que, un cop vista i en la meva humil opinió, són merescuts.

No revelaré pas cap informació del film que te l’espatlli si encara no l’has vist. Només faig una reflexió al voltant del tema principal o un dels temes principals: com et canvia la vida el consum d’alcohol i la relaxació que se’n deriva.

Vaig recordar precisament un dels comentaris que la meva gran amiga Mercedes Abad –esplèndida escriptora, que aplica el seu talent no només a l’obra sinó també a la vida– fa sempre que estem de festa, i és que no hauríem de refiar-nos d’algú que mai no s’emborratxa perquè, sens dubte, alguna cosa intenta amagar.

El que queda clar és que beure canvia la percepció de la realitat i relaxa l’actitud de control. Sobre les accions i sobre les declaracions. Beure porta la gent a ser més agosarada, molts cops més aguda, de vegades més inspirada i, si es traspassen certs límits, més pesada, reiterativa i aclaparadora. No és estrany que es passi de l’eufòria a l’agressivitat o de les relacions cordials a les amistats fins a la mort. La beguda ens modifica i presenta cares nostres que desconeixíem.

Però, quin és el límit adequat i com es reconeix? Per quines raons és lícit defensar la beguda i amb quins arguments algú es pot declarar en contra?

De la mateixa manera que al món hi ha gent que no menja carn –però viu en la contradicció de tenir mòbils o diamants, que impliquen diverses formes de maltractament d’éssers humans, per posar algun exemple–, també hi ha gent abstèmia que, en canvi, fa un consum espectacular de greix, de sucre o de tabac –per esmentar altres substàncies que també modifiquen l’estat anímic o de la consciència tot i que d’una manera no tan ràpida o tan visible.

I aquí és on torno a la pel·lícula, perquè m’ha semblat molt encertada l’exposició de les contradiccions, de la recerca de consol, del benefici del riure, del sentit de l’aventura, del desig de risc, de la por del descontrol o fins i tot del ridícul. És molt interessant com presenta la sensació de sentir la vida com una força que supera amb escreix l’enteniment i els propòsits de la raó. M’ha resultat atractiu com es declara que, de tant en tant, una certa irresponsabilitat ens permet coneixe’ns més profundament i prendre decisions que ens resultaven inaccessibles. M’ha commogut la possibilitat de no prendre’s a un mateix sempre tan seriosament i de compartir amb els altres aquesta mena de lliurament a la feliç desesperació d’estar viu.

Nou comentari

Les flors de cada mes
Un calendari ens ensenya què floreix, de gener a desembre, en un jardí molt especial de Londres
Més entrades...