Primer una pregunta: en cas que tinguis parella i n’estiguis enamorada o enamorat, què sentiries si tingués una altra història d’amor i sexe al mateix temps?
I ara la història: l’altre dia parlava per telèfon amb una bona amiga que em va explicar que havia anat a sopar amb la seva parella i una parella d’amics. Fins aquí, res de particular. Així un sopar per a quatre?, vaig dir jo sabent però que la resposta era òbvia. (Ara tendim a dir-nos el número de gent que participa de les reunions socials; a partir d’una certa quantitat està mal vist o directament prohibit). No, va dir ella. Érem sis. Com que sis? No em sortien els comptes. Doncs sí, perquè els altres dos van venir acompanyats dels seus amants. Què vols dir dels seus amants?, vaig contestar jo, que havia entès les paraules però no sabia si havia entès bé la resposta. Sí, amb els seus amants. Cadascú el seu. Vam tenir una nit fantàstica de riures i complicitats.
I aleshores la meva amiga em va explicar que els quatre subjectes li havien aclarit l’ús i la pràctica del concepte de la compersió –ja ho he escrit bé, compersió, per a la qual sens dubte es necessita una important dosi de comprensió. La compersió, doncs, és un estat empàtic de felicitat i goig experimentat quan una altra persona sent felicitat i goig. Es pot identificar, per exemple, amb l’orgull que senten els pares pels assoliments dels fills i filles o dels amics i amigues, però s’utilitza habitualment per parlar de les emocions d’una persona que gaudeix de sentiments positius quan el seu amant s’ho passa bé amb una altra relació amorosa i/o sexual. Vindria a ser l’oposat de la gelosia.
Mentre m’ho explicava em venia al cap la idea que hi havia com una mena de jerarquia implícita: Un membre de la parella era oficial i l’altre era un element satèl·lit, de manera que aquest últim, vaig deduir, devia poder canviar de tant en tant, cosa que se suposava que no havia de passar amb el titular.
Aleshores vaig pensar que tan bon punt aquest terme es fes d’ús comú –els límits del meu llenguatge són els límits del meu món, que va aclarir el filòsof Ludwig Wittgenstein, i per tant el coneixement d’aquest concepte implicarà l’obertura d’una porta o finestra a altres possibilitats-, totes les relacions, abans de començar, hauran d’establir la posició al voltant d’aquest aspecte. Caldrà alguna pregunta tipus: i tu què en penses de la compersió? O bé: tu ets compersiu o compersiva?
Al cap i a la fi, aquest és un d’aquells temes en què cal posar-se d’acord tots dos –o quatre, o el total dels implicats–, no et sembla? I també una d’aquelles coses que et fa veure amb uns altres ulls la coneguda dita: com més serem, més riurem.
