Foto: Loren Kerns


Quan ha sonat el telèfon, no li he reconegut la veu. Sabia que era ella, havíem quedat que ens trucaríem per acabar de concretar l’hora que ens havíem de trobar a la sortida del metro, però quan li he sentit la veu m’he adonat que no la reconeixia, que no podia associar-la a cap cara, a cap somriure. I estic segura que somreia mentre em parlava, arribo en vint minuts, somreia segur i he provat de recordar aquell somriure mentre agafava la jaqueta i sortia cap al metro, i no me n’he sortit, vam anar a la mateixa classe fins a COU però quan la pensava només la veia com era amb 10 o 11 anys, els ulls blavíssims i la pell blanca i les pigues damunt del nas, el cabell llis i castany i llarg fins a les espatlles. Bonica, és clar. Molt bonica.

I com es resumeixen disset anys en una tarda? He estimat aquell, aquella, aquell altre, he treballat d’això, d’allò, he tingut un gos, dos gossos, tres gossos, he deixat, m’han deixat, he ferit, m’han fet mal, he escrit, he viatjat, estic, faig, soc, treballo, estimo, espero, desitjo, recordo. Enyoro. La miro mentre parla i vaig completant el trencaclosques del record amb la veu i amb el somriure que no desdibuixa mai, ajunto les peces que em faltaven (com és que no li recordava el somriure?) i torna a ser ella, l’Helena amb hac, la personeta que va ocupar un espai immens en la meva petita vida de nena perduda en una escola de monges laberíntica. Ho torna a ser en el moment exacte que recorda una frase que li va dir una professora a COU, la veu i el gest i la mirada es fonen del tot quan la diu en veu alta: Helena, tu ets la persona més important de la teva vida.

Ho va ser de la meva. No sé si ho sap.





*text publicat al blog La vida té vida pròpia.

Nou comentari

El piano

Comparteix

Bob Dylan, només ho sap el vent

Per quants camins l'home haurà de passar/ abans que arribi a ser algú?
Foto: Fundació Catalunya - La Pedrera
Comparteix

Els nous talents del jazz, a La Pedrera

El terrat de la Casa Milà acull un cicle de concerts a la fresca per als vespres de juny i juliol
Comparteix

Le temps de vivre

tout est possible, tout est permis
Comparteix

Hi ha una llum que mai no s’apaga

Morir al teu costat/ és una manera tan divina de morir

Passadís

Comparteix

Les mans del metro de Nova York

14 fotografies que retraten gestos, guants i dits durant un trajecte subterrani
Comparteix

El naïf del Duaner Rousseau

14 quadres mostren l'evolució del pintor francès
Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement

Comparteix