Turbulències

Diu la Llucia que no li agrada agafar avions perquè una de les possibilitats és la mort. Sempre sempre sempre –també si ens amaguem sota el llit fugint dels monstres del cap– una de les possibilitats és la mort. Però reconec que em passa el mateix. Per això em pinto les ungles a l’aeroport, mentre espero que ens cridin per embarcar. Pintar-me les ungles aquí amb un esmalt que dura tres o quatre dies revela una confiança que no sé si tinc.

La Mireia em va dir que em faria portar els bràquets durant un any llarg i m’ho vaig prendre com una garantia de futur. Ningú s’arregla les dents si s’està morint. Ningú es pinta les ungles abans de pujar a un avió que caurà. Ningú desa a l’altell la roba d’hivern, per quan torni el fred, si sap que no ha d’arribar a veure una altra tardor.

Ja en ple vol, unes turbulències capricioses em disparen els nervis. Quina bestiesa haver-me pintat les ungles. Qui em manava a mi anar-me’n a Londres amb l’Angeli. Quina merda que ara i així se m’acabi el món.

I quina sort, constatar que perdre la vida encara em fa por.