A ulls clucs

«L'endemà de la teràpia» de Ramon Mas va més enllà de la sàtira sobre l’estafa d’algunes teràpies

Foto: Zoltan Tasi


Quan tanco L’endemà de la teràpia no puc evitar preguntar-me si Ramon Mas (Sant Julià de Vilatorta, 1982) ha convertit Puigsech en el seu Maine de les Guilleries. I penso que potser la meva sensació és fruit d’un procés gradual d’enfosquiment, que passa per haver llegit les dues novel·les anteriors que l’autor situa en aquest poble: si a Afores (Edicions de 1984, 2017) coneixíem els secrets i les misèries dels habitants d’aquest indret aparentment tranquil i anodí a través de les històries que es teixien mentre esperàvem l’enterrament d’un suïcida, i a Estigmes (Edicions de 1984, 2019) ens endinsàvem en el pas a la vida adulta d’un adolescent del poble trastocat pels psicofàrmacs, a L’endemà de la teràpia aquesta foscor latent a les seves dues novel·les anteriors es desplega sense manies i fa una passa enllà en un tema que sembla ser central a l’obra de l’escriptor: l’individu davant de la societat. O, més aviat, les conseqüències d’una societat aparentment innocent davant d’un individu sotmès a aquesta innocència perversa.
 
A la seva darrera novel·la, amb el negoci de la felicitat com a rerefons, Mas ens explica en tres parts molt diferenciades els “fets estranys” causats per Ernest Borginyac, un programador de videojocs de Puigsech després de passar sis dies en un pis de l’Eixample Barceloní –l’antítesi del retir bucòlic, per cert– sotmetent-se una teràpia de reconnexió dirigida per una mena de guru mediàtic de pa sucat amb oli. A la primera part, els habitants del poble expliquen la seva versió dels fets, a la segona, de mans del nom de ploma Roderic Mestres (el pseudònim amb què Mas va signar la seva primera novel·la, Mentre el món explota) assistim a la narració de la teràpia en forma de relat independent dins el conjunt del llibre i, a la tercera, som nosaltres qui hem de construir el desenllaç dramàtic a partir d’un recull de premsa format per articles sobre el succés apareguts en publicacions de tot tipus, algunes, val a dir-ho, més fiables que altres.
 
Seria fàcil dir que L’endemà de la teràpia és, senzillament, una sàtira sobre l’estafa d’algunes teràpies alternatives que, com una escudella barrejada de New Age, drogues, esoterisme, orientalisme, veganisme i manuals d’autoajuda prometen la felicitat absoluta a qui paga una morterada per sotmetre-s’hi. Però diria que, més enllà d’aquest tema vertebrador hi ha, durant tot el llibre, una voluntat ferma de qüestionar-se per quina via arribem a la veritat de les coses, si és que és possible que hi hagi una veritat universal, cosa que l’escriptor sembla posar en dubte durant tota la novel·la a través de recursos metaliteraris com la irrupció de la veu de l’autor enmig de la narració, les notes a peu de pàgina o la novel·la mateixa dins la novel·la, o com l’ús de tipologies textuals i registres variats que despleguen un ventall de punts de vista que ens demanen, com a lectors, construir una veritat que haurem d’acceptar que està feta dels relats de què disposem i que, malgrat ser tota nostra, no sabrem si donar per bona un cop acabat el llibre. I això és especialment plausible en el desenllaç, en què cadascun dels articles amb què hem de construir els “fets estranys” causats per Borginyac semblen portar l’aigua al seu molí en funció del seu propi interès. Fins i tot el fet que el protagonista sigui programador de videojocs pot ser una picada d’ullet a les noves narratives a què no estem donant prou importància en favor d’altres més tradicionals i en alguns casos desfasades i que es van obrint camí sense que ens n’adonem mentre discutim quina és la millor novel·la de l’any.
 
Hi ha, per tant, tal i com ho veig, una sàtira dins la sàtira que queda unida per una tangent molt ben trobada i que té a veure, precisament, amb creure a cegues tot allò que ens expliquen perquè prové d’una veu que s’ha investit d’autoritat. Mas ens adverteix dels perills de l’autoajuda, sí, però també –i aquí la tangent– dels de creure’ns tot allò que ens diuen i no ser capaços d’arribar a aventurar una veritat que, encara que no sigui concloent ni definitiva ni universal, com a mínim serà tota nostra.

 

 L’endemà de la teràpia


 © Ramon Mas.
 © Edicions de 1984. 

Nou comentari

Strangers in the Night
And ever since that night/ We've been together/ Lovers at first sight/ In love forever
Més entrades...