L’última vegada

Comentaven la forma dels meus pits entre rialles mentre recollien les tovalloles

Foto: Hakeem James Hausley


La primera vegada tenia nou anys. Feia cua a la fila del menjador de l’escola mentre parlava i discutia contenta amb les meves amigues quan vaig notar una mà suada i maldestra sobre el meu cul. L’aire se’m va glaçar dins els pulmons i em vaig quedar paralitzada. En girar-me, un grup de quatre nois (tots més grans que jo, en devien tenir dotze) reien i comentaven la jugada entre ells. Recordo tornar a la classe de quart B amb el cor encongit, cremor darrere les orelles i un nus de nàusees a la gola. Recordo les següents files al menjador, arrambada a la paret i sense moure’m. La culpabilitat fent bola al paladar, les cames tremolant.

La segona tenia setze anys i sortia de la piscina municipal. Amb l’escola hi anàvem els divendres una horeta i lluíem, amb totes les inseguretats en vena, els cossos adolescents i maldestres encaixats en banyadors que sempre eren o massa estrets o massa antiquats o massa infantils. Recordo l’aigua freda regalimant al clatell i la humitat entre els dits dels peus mentre els veia de lluny. Aquesta vegada n’eren dos i comentaven la forma dels meus pits entre rialles mentre recollien les tovalloles. Recordo assecar-me ràpid al vestidor i intentar ser la primera de la fila mentre tornàvem a l’escola per no creuar-me amb ningú. Recordo caminar abraçada a la carpeta de secundària les setmanes que van seguir aquell dia. Estrènyer els braços fins a adolorir-los i desitjar, encara que fos per poc temps, ser invisible.

La tercera va ser en un tren de rodalies tornant de Barcelona i la quarta en una discoteca el nom de la qual ni recordo. I després va venir la cinquena i la sisena i la setena. I va venir créixer per dins i per fora i va venir deixar de comptar.

De l’última vegada en fa una setmana i en tenia vint-i-sis. Eren les tres de la matinada i sortia d’una habitació d’urgències quan el pacient a qui acabava d’atendre, explorar i proposar un tractament esquivant badalls ho va deixar anar: ”Escolta guapa, i quan vindrà el doctor?”.

I vaig notar l’aigua regalimant al clatell, la cremor darrere les orelles, el cos paralitzat i el nus de nàusees a la gola per enèsima vegada. Aquest cop, però, no vaig voler ser invisible. Vaig agafar aire i vaig entrar a l’habitació entenent que a vegades és difícil, però cal cremar-ho tot per recomençar. Tombar-ho tot d’arrel i acabar amb els segons plans, les veus petites i les ferides amagades. Que al masclisme, al patriarcat i al maltractament de baix voltatge se’ls combat als carrers, a les aules, a la porta de casa i a l’habitació d’un hospital si fa falta. Que l’únic objectiu obligat, individual i col·lectiu és que mai cap nena al món hagi de comptar les vegades que s’ha trencat per dins. I era jo amb nou, setze i vint-i-sis, la que va obrir la porta i va dir: “Perdoni, però la doctora soc jo”.

 

Comentaris

    Maria Dolors Cruells Març 10, 2021 8:58 pm
    Que trist..i que cert,les vegades que ens hem.sentit "petites"debant d'algún comentari desafortunat.Amb els anys tot s'apaivaga.i jo afortunadament,només parlo de comentaris..peró era jove prou perqué no tingués la paraula justa en el.moment oportú"perdoni la doctora soc jo"
    Flor Març 13, 2021 11:54 am
    Doncs això. Sobra el Perdoni. I el pitjor es que aquest masclisme no es només d’homes

Nou comentari