Foto: Hakeem James Hausley
La primera vegada tenia nou anys. Feia cua a la fila del menjador de l’escola mentre parlava i discutia contenta amb les meves amigues quan vaig notar una mà suada i maldestra sobre el meu cul. L’aire se’m va glaçar dins els pulmons i em vaig quedar paralitzada. En girar-me, un grup de quatre nois (tots més grans que jo, en devien tenir dotze) reien i comentaven la jugada entre ells. Recordo tornar a la classe de quart B amb el cor encongit, cremor darrere les orelles i un nus de nàusees a la gola. Recordo les següents files al menjador, arrambada a la paret i sense moure’m. La culpabilitat fent bola al paladar, les cames tremolant.
La segona tenia setze anys i sortia de la piscina municipal. Amb l’escola hi anàvem els divendres una horeta i lluíem, amb totes les inseguretats en vena, els cossos adolescents i maldestres encaixats en banyadors que sempre eren o massa estrets o massa antiquats o massa infantils. Recordo l’aigua freda regalimant al clatell i la humitat entre els dits dels peus mentre els veia de lluny. Aquesta vegada n’eren dos i comentaven la forma dels meus pits entre rialles mentre recollien les tovalloles. Recordo assecar-me ràpid al vestidor i intentar ser la primera de la fila mentre tornàvem a l’escola per no creuar-me amb ningú. Recordo caminar abraçada a la carpeta de secundària les setmanes que van seguir aquell dia. Estrènyer els braços fins a adolorir-los i desitjar, encara que fos per poc temps, ser invisible.
La tercera va ser en un tren de rodalies tornant de Barcelona i la quarta en una discoteca el nom de la qual ni recordo. I després va venir la cinquena i la sisena i la setena. I va venir créixer per dins i per fora i va venir deixar de comptar.
De l’última vegada en fa una setmana i en tenia vint-i-sis. Eren les tres de la matinada i sortia d’una habitació d’urgències quan el pacient a qui acabava d’atendre, explorar i proposar un tractament esquivant badalls ho va deixar anar: ”Escolta guapa, i quan vindrà el doctor?”.
I vaig notar l’aigua regalimant al clatell, la cremor darrere les orelles, el cos paralitzat i el nus de nàusees a la gola per enèsima vegada. Aquest cop, però, no vaig voler ser invisible. Vaig agafar aire i vaig entrar a l’habitació entenent que a vegades és difícil, però cal cremar-ho tot per recomençar. Tombar-ho tot d’arrel i acabar amb els segons plans, les veus petites i les ferides amagades. Que al masclisme, al patriarcat i al maltractament de baix voltatge se’ls combat als carrers, a les aules, a la porta de casa i a l’habitació d’un hospital si fa falta. Que l’únic objectiu obligat, individual i col·lectiu és que mai cap nena al món hagi de comptar les vegades que s’ha trencat per dins. I era jo amb nou, setze i vint-i-sis, la que va obrir la porta i va dir: “Perdoni, però la doctora soc jo”.
12
0
