Tu tocaves aquell piano que enyores i em parlaves de la Patètica de Txaikovski mentre jo pensava en aquella caixa plena de fotos antigues que m’havies ensenyat feia una estona. Una caixa plena de la teva vida abans de mi. I la nostra caixa buida. Mira que tristíssima, no tenia solució, em deies excitat per la melodia, aliè a totes les tempestes del meu cap.
Si et soc sincera, res em feia pensar que anys més tard tindríem cap caixa plena; cap cosa per posar a cap caixa; cap caixa. Una història en comú. Una història prou llarga que valgués la pena de ser documentada.
I de sobte, en aquest maig en què han passat tantes coses (tantes, tantes coses, amor!), m’he adonat que en aquest etern provisional nostre hi creix la vida igual que a qualsevol descampat. S’escriu la història ella sola, a còpia de matins, a còpia de migdies. Una nit darrere l’altra, igual igual que fan les lletres que fan paraules que fan frases, les notes que fan melodies que fan obres.
Si tu fossis una nota i si jo fos una lletra i la vida no fos res més que combinar-les perquè sonés una harmonia, un missatge amb sentit, aquesta seria la nostra caixa plena d’alegries. I mira que tristíssima, no tenia solució, aquella melodia nostra de fa anys; no tenia solució. I avui mira que bonica.
I mira també encara quant d’espai hi queda. Que tinc un magatzem de caixes per omplir enmig de la ribera.
2
