La meva mare no plora. Mai. El dia que li surtin totes les llàgrimes que no ha plorat, us ho explicaré nedant.

La mare no va plorar ni quan se li va morir el pare, el meu avi menorquí. Ni quan se li va morir la mare, l’àvia sorda que recordava la guerra com una bona època: perquè feia d’infermera i perquè tenia vint anys.

La mare no plora ni els dies més tristos. Però jo la vaig fer plorar.

Això era un dia de cada dia a la cuina del pis vell. Ella devia estar preparant el sopar o recollint la taula després de sopar. Jo tenia vuit o nou anys com a molt, perquè encara no havia fet els deu quan vam anar a viure al pis nou.

Li vaig dir, en aquella cuina de rajoles grogues i no sé si amb aquestes paraules, que havia desaprofitat la seva vida, dedicant-se només al meu germà i a mi. Hauria pogut treballar com la mare de l’Abigaïl, que tenia una botiga de llanes al passeig Maragall, o com la mare de la Maria, que era mestra a la nostra escola. Li vaig dir això i ella, amb trenta-i-pocs anys i massa il·lusions trencades, es va desfer. Per dintre i per fora.

Perquè la mare no havia volgut plegar de la feina que tenia abans de casar-se, però llavors les coses anaven així. Va deixar de ser la secretària de direcció d’un laboratori farmacèutic per passar a ocupar-se a jornada completa de lacasaielsfills.

Lacasaielsfills et cauen a sobre encara que no ho vulguis. I són desagraïts de mena: la casa s’embruta en bucle i els fills et poden arribar a retreure que només et dediquis a ells.

La mare va tornar a treballar quan jo ja tenia vint anys, i als setanta –seus– encara no volia jubilar-se. Havia de recuperar temps, orgull i mesos cotitzats.

No l’he vist plorar mai més, la meva mare.

Eva Piquer

Comentaris

  1. Icona del comentari de: sentiments a desembre 06, 2016 | 22:54
    sentiments desembre 06, 2016 | 22:54
    Com ho entenc! Quan es posa l'anima amb el que fas, portes bé lacasaielsfills i la feina que també et realitza com a persona. O és al inrevés? Només sé que per a mí han sigut importants les dos coses i quan no he pogut treballar fòra de casa per circunstàncies diverses, ho trobava a faltar molt!
    52
    Icona de dislike al comentari de: sentiments a desembre 06, 2016 | 22:54 10
    Respon
  2. Icona del comentari de: Anònim a desembre 06, 2016 | 23:01
    Anònim desembre 06, 2016 | 23:01
    Curiós. A mi els meus fills em retreien que treballés i que no pogués acompanyar-los a les sortides de l'escola com feien les altres mares que no treballaven.
  3. Icona del comentari de: Sigfrid a desembre 07, 2016 | 00:41
    Sigfrid desembre 07, 2016 | 00:41
    Deunidó quina confessió Eva. Per cert, anaves a Arrel amb l'Abigail?
  4. Icona del comentari de: Anònim a desembre 07, 2016 | 07:15
    Anònim desembre 07, 2016 | 07:15
    Es l'història de la meva vida i segurament de moltes mares de la meva època, la que tingués un marit comprensiu i agraït encara es suportable, però si arrossegues un tros de ruc egoista, es fà més dur el camí. Per sort la satisfacció de veure els fills creixer és l'orgull i la felicitat de tota mare, encara que et dolgui que s'equivoquen en molts camins que tu ja has fet
  5. Icona del comentari de: L0 a desembre 07, 2016 | 08:17
    L0 desembre 07, 2016 | 08:17
    La meva mare no ha plorat una vegada. Ho ha fet infinites. Jo li he donat motius tot i que ella no sabia exactament de què es tractava. El secret era present, massa present. La meva tristor i la meva ràbia començaven amb una emprenyada i continuaven amb la típica embranzida adolescent. Acabaven sobre l' espatlla imaginària de la mare, però no m'hi podia recolzar. El secret no m'ho permetia. Va ésser viu fins que vaig decidir anar ensenyant-li les paraules necessàries perquè deixés de ser secret. Què bé poder estar avui recolzada sobre l'espatlla de la mare!
  6. Icona del comentari de: Anònim a desembre 07, 2016 | 09:39
    Anònim desembre 07, 2016 | 09:39
    Hola a tots i totes, jo tinc a penes 18 anys i com molts dirien amb prou feines he viscut alguna cosa, tot i així, per "x" motius la vida ja m'ha fet créixer i madurar abans que els meus amics i amigues. Els meus pares es van separar quan tenia 5 anys i tinc una germana gran. Malgrat tot això, una mare treu forces d'on sigui, sou admirables totes les mares, i alguns pares també, perquè no us rendiu mai, teniu una energia i una perseverancia increïbles, i sobretot una paciència infinita. Com a filla que soc, aquest petit text em fa reflexionar molt, sobre aquells moments quan no valorava prou el sobreesforç que la meva mare feia. Et demano perdó, a tu i a totes les mares i pares que sou uns herois perquè lacasaielsfills ÉS també una feina.
    118
    Icona de dislike al comentari de: Anònim a desembre 07, 2016 | 09:39 8
    Respon
  7. Icona del comentari de: Anònim a desembre 07, 2016 | 09:55
    Anònim desembre 07, 2016 | 09:55
    M.hi sento totalment identificada. Vaig estudiat la carrera d.advocat i després de tant anys i esforç vaig deixar la feina prr no aguantar psiquicament el mal ambient general. Tenia les nenes petites i vaig pensar que seria una cosa provisional. Però quan surts del món laboral es molt dificil tornar.hi. Total que encara estic a cada fent una feina que ningú valora, com si tinguessis l.obligació de tenir.ho tot a punt i sense queixar.te. Un dia una de les meves filles em va dir més o menys "tu mama sempre fas el mateix vas tot el sant dia amb l.aspiradora a la ma". Vaig corre a l.habitació i em vaig fer un fart de plorar. Encara ara hi fora. Si no fos per què havia de deixar l.aspiradora per anar ha fer el dinar. Que trist.2016
  8. Icona del comentari de: montse checa a desembre 07, 2016 | 11:18
    montse checa desembre 07, 2016 | 11:18
    Els millors anys de la meva vida, va ser veure en tot moment com anaven creixent i aprenent les meves filles. Si hagues treballat, m ho hsgues perdut. Quan van ser el sucicientment grans, vaig tornar a treballar. Ara ja soc avia i treballo, pero faig el possible per poder viure l infantesa dels meus nets
  9. Icona del comentari de: Mikaela a desembre 07, 2016 | 12:22
    Mikaela desembre 07, 2016 | 12:22
    Jo, vaig començar a treballar amb 13 anys, als15 en una empresa q vaig estar estar-hi 27anys, després 2 a l'atur, 7anys, portan la biblioteca del poble i 6 mesos dependenta llibreria infantil. Ara ala 60anys, torno a la recerca de feina, ja que ho necessito. Els meus fills no m'ho han retret mai, és més treballan molt i estic molt orgullosa d'ells. Vaig poder-ho fer gracies a l'ajuda dels meus pares, els hi agraire sempre. Ara el meu marit i jo ajudem a cuidar als nets, que son la nostra alegria.
  10. Icona del comentari de: Maria Neus a desembre 07, 2016 | 14:39
    Maria Neus desembre 07, 2016 | 14:39
    Mai vaig portar be deixar els nens per anar a treballar, amb els anys penso que vaig fer be, però només vaig treballar per tenir mes diners i mes seguretat, mai per mi, ni per la meva "carrera", mes aviat pel be de la familia, el meu cor era a casa amb ells i no pel meu benefici, els anys i els resultats m'han fet veure que va ser una bona combinació, feina, companys, fills, escoles, marit, familia, però tot i aixi, jo em volia quedar a cada i vaig patir molt el no fer-ho.
  11. Icona del comentari de: Alice a desembre 07, 2016 | 20:35
    Alice desembre 07, 2016 | 20:35
    he estat una mare afortunada i la meva generació ha estat pont. Hem ajudat als nostres pares a tenir la seva pròpia casa i als nostres fills a tenir la possibilitat de tenir la seva. Jo vaig deixar de treballar quan em vaig casar perquè pagaven doti a qui se n'anava i em vaig anar perquè pensava que trobaria alguna cosa mentre em aprofitava del dot. Corria el 75 i em vaig quedar embarassada amb la qual cosa no vaig poder treballar i vaig criar als meus tres fills. ha estat la millor època de la meva vida amb diferència, ere la qual els ajudava amb els seus deures i estava per les seves necessitats .... avui no ho poden fer, ni tan sols s'ho poden plantejar, tinc fills i filles i néts. ara amb més de 60 no em puc jubilar perquè necessito tenir una jubilació digna. em sento tan identificada amb l'escrit d'Eva que jo també tinc ganes de plorar però sense dolor ni ressentiment
  12. Icona del comentari de: Angeles a desembre 08, 2016 | 08:00
    Angeles desembre 08, 2016 | 08:00
    El text m ha agradat. Jo crec q tots els fills fem plorar a les mares. Se mare es una carrera de fons. Hi ha algun dia q "alguna" gota fa q et vinguis aball. Lo important crec, es la visio global q tinguis de lonq fas. I cambiar ho si no t agrada. Plorar no sempre té q ser dolent i mostrar la debilitat tampoc. Les mares sempre volem protegir els fills. Fins i tot volem evitar q els nens no ens vegin caure. I pot ser es part de la ensenyança de la vida. Has d ensenyar q pots caure i que t has d aixecar. Anim a totes les persones: mares pares q treballen o es queden. Amunt! Hem de fer ho lo millor possible per q el futur de tots sigui lo millor q poguem aconseguir!
  13. Icona del comentari de: Anònim a desembre 09, 2016 | 01:48
    Anònim desembre 09, 2016 | 01:48
    Jo sóc una mare que treballo a casa quan la meva filla dorm, així que treballo a doble jornada. De dia faig de mare i de nit faig la meva feina al despatx de casa per poder portar un sou a casa. Així que no sé mai on sóc (en part perquè tinc tanta son que no m'hi veig). Molta força a totes les mares facin el que facin!
  14. Icona del comentari de: Carme pou a desembre 11, 2016 | 10:54
    Carme pou desembre 11, 2016 | 10:54
    Si no pots fer el que t'agrada, fes que el que fas, t'agradi. Es posible.
  15. Icona del comentari de: Anònim a desembre 13, 2016 | 11:53
    Anònim desembre 13, 2016 | 11:53
    A casa ha passat el mateix, la mare quan es va casar va deixar la feina, i es va dedicar a cuidar de la casa i dels fills. Nosaltres hem anat fent i ella ens ha cuidat i s'ha desviscut per nosaltres. Ara jo sóc la mare i també tinc fills, però tot i que econòmicament podríem decidir que un dels dos de la parella es dediqués a "fer pujar la descendència", justament pels sentiments que desprèn l'article no ho farem. Mai agrairé prou com em va ajudar la meva mare a créixer i ara també a fer créixer les seves nétes
  16. Icona del comentari de: Mercè Navarro a març 08, 2020 | 13:18
    Mercè Navarro març 08, 2020 | 13:18
    Un article molt emotiu. Mai podem estar segurs que el camí que hem triat sigui el correcte, però hem de tirar endavant quan algú ens ho retreu. D’això les dones en som mestres. I si ja és prou difícil valorar les propies decisions....que injustos som quan valorem la dels altres!!
  17. Icona del comentari de: Anònim a març 08, 2020 | 13:50
    Anònim març 08, 2020 | 13:50
    La meva mare va treballar tota la vida de perruquera, però el meu pare li prohibia que cotitzés. Tenia l'esquena destrossada de tant treballar, però mai va cobrar una pensió de jubilació
  18. Icona del comentari de: Anònim a març 08, 2020 | 15:58
    Anònim març 08, 2020 | 15:58
    I no penseu que totes aquestes reflexions, amb la mateixa implicació amb la vida familiar i el fills, per part dels homes/pares, no caldria?????? És que no és lo mateix!!! Quina feinada les dones tant si treballem com no, ara i abans!
  19. Icona del comentari de: LauraJF a març 08, 2020 | 19:24
    LauraJF març 08, 2020 | 19:24
    Així era la meva mare... Sols que ella no va poder re-prendre el seu lloc a la vida... pq la vida se li va acabar abans de temps ? Com la trobo a faltar! ?
  20. Icona del comentari de: ÀngelsB a març 09, 2020 | 08:28
    ÀngelsB març 09, 2020 | 08:28
    La meva mare quan es va casar va deixar de treballar a fora per treballar a dins de casa. Era el que es feia a la societat d'aquell moment, no es reconeixia la feina infinita de les "mestresses de casa" de 24 hores al dia 365 días a l'any, sense cotitzar pel dia de demà. El meu pare viatjava, no va trobar un altre feina per poder mantenir la família, o sigui que la meva mare, molt sola, no hi havia més família, era el pal de paller de la casa. Superant depressions va tenir cura de nosaltres i ens va educar. Un dia, quan jo tenia 15 anys li vaig proposar que sortís a treballar....sempre mes m'ha sabut greu aquesta proposta i aquesta falta de reconeixement a la seva tascar tant important de la criança dels fills que dura una eternitat.
  21. Icona del comentari de: Anònim a març 09, 2020 | 08:47
    Anònim març 09, 2020 | 08:47
    Vaig treballar i fer de mare. Els meus fills són el millor que m'ha passat a la meva vida. Vaig fer de mare tant bé com vaig saber, però potser no va ser prou bé. La meva filla, de petita, no recordo el anys que tenía, em va dir perquè aguantes el que et diu el pare, jo ho aguantava perquè l'estimava, era un bon home. Després aguantava el que em deia ella, una adolescent reivindicativa i, també el que no em deia el meu fill. No podies dir res o el que deies no era prou encertat. Ara fins que no he pres un parell de cafès no tinc ànims de fer res ni de pensar alguna cosa per fer. Penso que puc estar contenta, els meus fills estan bé de salut, tenen feina, només em preocupa una cosa, no se si son feliços.
  22. Icona del comentari de: Anònim a març 09, 2020 | 08:49
    Anònim març 09, 2020 | 08:49
    Doncs, jo treballava en feines mal pagades, i que no m.ha agrdaven gens. Despres d.aguantar diversos abussos. Vaig haber de plegar i junt al meu company vàrem formar una familia. Quant els fills van ser grans, he volgut tornar a treballar,pero.amb 58 on vas? No tinc formació, estic estudiant un grau de psicologia, mentres faig algun voluntariat. Avanda dels fills que els.estimo molt. Sento que la.meva feina ha esta totalment invisibilitzada i ara que?
  23. Icona del comentari de: Anònim a març 09, 2020 | 08:52
    Anònim març 09, 2020 | 08:52
    Un article molt sincer
  24. Icona del comentari de: La iaia a març 09, 2020 | 10:47
    La iaia març 09, 2020 | 10:47
    Em vaig casar jove i aleshores les dones casades la majoria ens quedavem a casa " para llevar la casa i cuidar a los hijos". Vaig tenir tres fills, els pares van venir a viure amb mi, quant els fills anaven a l' escola, em vaig posar a treballar amb horari de tarde, així durant 25 anys. En aquets moments estic cuidan nets i vaig a un casal de gent gran a fer activitats...
  25. Icona del comentari de: Cloti a març 09, 2020 | 11:00
    Cloti març 09, 2020 | 11:00
    Facis el què facis, sempre et plantejaràs que potser... Però amb la meva experiència, penso que certament ets mare (i és x sempre) xo el què també seràs sempre ets tu i seràs l'única que viuràs tota la vida amb tu... M alegro de poder ser mare i treballadora... fora de casa!
  26. Icona del comentari de: M.Isabel Vilatarsana a març 09, 2020 | 11:36
    M.Isabel Vilatarsana març 09, 2020 | 11:36
    Jo tambe vaig llega de la feina i an desventajas ,al hora de cobrar la pensió ,pro ian moltes ventajas, i vist creija als meus tres fills ,portarlos al parque, acompanyarlos a la escola ,i sortida de escursions ,anfi no estic arrepentida .
  27. Icona del comentari de: Anònim a març 09, 2020 | 12:02
    Anònim març 09, 2020 | 12:02
    Doncs jo treballava i vaig demanar excedència per cuidar la meva filla petita i m, hauria quedat de maruja a casa i em van fer tornar a la feina. No tothom vol sortir a treballar. I si les nenes volen jugar a nines i els nens amb camions perquè els hem d'impedir només perquè són joguines sexistes. Ho trobo una tonteria.

Nou comentari

El piano

Comparteix

De mi

Som de carn i os i som esquerda
Comparteix

Paranoid Android

When I am king / You will be first against the wall
Comparteix

No ho puc fer per tu

Si ets bo per començar, també vull veure si ho acabes
Comparteix

Something

I don't want to leave her now/ You know I believe and how

Passadís

Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari

Comparteix