Foto: Andrea Jofre
Vaig quedar mirant-me un home. Era al mig d’una sala de concert plena de gom a gom i el seu capet es movia amb el de tots els altres al tempo de cada cançó, seguint el ritme de les paraules cantades que se sabia i també deia. Els focus li il·luminaven la cara, ara de verd, ara no, ara d’una llum blanca que semblava sortida d’una esquerda feta al cel mateix. Vaig quedar mirant-me’l des de la perifèria del local, movent el cap com ell ho feia, seguint on ens duia la mateixa cançó.
Feia glops de cervesa i me’l mirava i em vaig sentir créixer una alegria neta de veure’l. No a ell, que no el coneixia de res, sinó a algú com ell, ofert i entregat al que allà passava i al que vaig pensar que sentia ell. Alegria, segur, content i joia, potser, fins i tot que eren la mateixa persona amb qui cantava en aquell moment mateix, en el mateix lloc, amb la mateixa lletra i el mateix to.
No li recordo el pentinat ni el perfil del nas, ni si duia una camisa llisa. No en sé res, d’ell, ni ho vull ni em cal. Vaig quedar mirant-me un home del públic en un concert perquè em va semblar desprotegit i vulnerable, però sobretot, mentre la música sonava, perquè em va semblar feliç.
0
0
