La venjança dels inadaptats

Foto: charamelody

Ho penja a les xarxes el cantant Jose Luis Algar: “Les persones a les quals feies bullying i pegaves a l’escola som els que fem els llibres, pel·lícules i discos que escolteu. És la venjança dels inadaptats, els rars, els maricons, els freaks… La gent que no encaixava i calia silenciar a cops. I ara ens escoltareu per nassos. Més encara, ens admirareu. Ens fareu guanyar”.

Potser no cal plantejar-ho en termes de vencedors i vençuts, tot i que la justícia poètica és seductora. Ni cal haver estat víctima de maltractaments per adquirir sensibilitat artística, això segur que no.

Però és cert que hi ha aspectes de nosaltres que durant la infantesa ens incomoden perquè ens allunyen del grup. De petits tendim a veure la diferència com un defecte. Perquè sí, en efecte, els nens diferents tenen més números de patir atacs i de ser rebutjats que els qui formen part del ramat.

Vaig ser la nena que treia les millors notes de la classe. I me n’avergonyia. Els meus pares no podien comentar mai res, sota cap concepte, sobre el rendiment acadèmic de la seva filla: jo els ho tenia prohibit. A l’aula m’equivocava expressament en un intent de ser com els altres i passar desapercebuda, però en això no era prou llesta: els mestres ho notaven d’una hora lluny i em castigaven amb una nota a l’informe trimestral i –horror– amb una altra matrícula d’honor.

D’adulta, la intel·ligència m’ha acomplexat en el sentit contrari: m’ha fet por no estar a l’altura intel·lectual de la gent que admiro. Quan ens fem grans hi ha capacitats que passen a ser un valor social, un motiu d’orgull i no pas de vergonya.

Aquells nens als quals avui se’ls fa eterna l’hora del pati haurien de saber que, a mesura que creixin, el món els semblarà més amable. Que segurament hi arribaran a trobar el seu lloc. Que potser hi estaran tan a gust que ni tan sols sentiran la necessitat de venjar-se de ningú.

Bullying Coses així Educació Intel·ligència

52 coses que he après en 52 anys

Aquell Nadal

L’amor és la resposta

La festa que envejaríem

L’error de creure’ns millors

Comentaris

Anònim octubre 03, 2016 | 01:17

Gràcies per haver donat visibilitat a aquells que sempre hem viscut en l'anonimat i l'oblit. Gràcies.

27

1

Respon
Anònim 3/10/2016 octubre 03, 2016 | 12:36

Com a mare de nena afectada als anys 1978 , comfirmo aquesta experiencia. La meva filla feia exactament el mateix, no és gens ni una mica agradable sentir cada moment que ets l'empollona de clase

2

0

Respon
Anònim octubre 03, 2016 | 14:09

Frases com "...els nens diferents tenen més números de patir atacs..." em posen de mala llet, sembla que es normalitzi la situació, no diré que se'ls culpabilitzi, però si que son els que hi han de posar remei, com si l'atacant estigues fent lo "normal" i per tant no hi hagues res a fer. Es el perpetu "cosa de nens", clar, com que es diferent, es normal que pateixi atacs... dons no senyora, amb perdó però "i una merda", no hauria de ser normal. Estic fart que recaigui en la víctima la feina d'arreglar les coses, la de intentar ser menys rar, la de tenir paciència perquè de gran tot serà millor, mentrestant als atacants no se'ls demana res. Si un nen "raret" no està fent res dolent i rep atacs pels de sempre, perquè se l'hi envia al psicòleg, a solucionar que? a que deixi de ser raret? perquè no s'hi envia al de sempre ja que ha demostrat ser un psicòpata disfrutant del dolor aliè fins al punt del provocar-lo? No dic que estiguis dient això, naturalment, probablement opines igual, però t'has fixat que t'has centrat en la víctima i no has anomenat al atacant? Dons això es una constant, i es el que m'emprenya, no s'hauria de visualitzar la víctima, sinó al atacant, no expliquis que treies bones notes, això no es un fet estrany que pugui ser motiu d'una entrada d'un blog. Lo important, es que hi havia un o un grup de persones que t'atacaven per aquest fet, s'hauria de parlar d'ells i no de tu, s'hauria d'estudiar a ells i no a tu, els rars, els frikis, els que necessitaven suport psicològic eren ells, no tu. Treure bones notes es estrany? NO , sentir-se malament perquè t'ataquen es estrany? NO, Tenir tal enveja de qui les treu com per atacar-a per desviar l'atenció de les teves notes i sentir-se millor davant el dolor aliè es estrany? SI, collons, d'aquestes persones s'hauria de parlar! Son elles les que haurien de sentir-se observades, estudiades, discutides, son elles les que haurien de passar vergonya i no tu!

54

2

Respon
Anònim octubre 03, 2016 | 16:12

Aquest text d'avui m'ha fet tornar a la meva infància, jo no treia matricules d'honor però si bones notes, i ballava bé, i cantava bé, i llegia bé i tocava la flauta i pintava, i sempre, sempre en parlaven.

5

1

Respon
Anònim octubre 03, 2016 | 16:28

Em sent completament identificada amb el que escrius... Jo era l'"empollona" oficial de la classe...

1

0

Respon
Anònim octubre 03, 2016 | 17:27

Bona tarda, Aquest escrit està dirigit a un public molt concret que necessita que li diguin que són millors que els altres. El que es diu aquí no li passa només a la gent que ha sigut tractada malament de petita. En realitat, li passa a tothom que hagi passat per una situació dolenta. No sigueu autocomplaents i estimeu-vos més!!!

6

5

Respon
Anònim octubre 04, 2016 | 10:07

Al meu entendre generalitzar es un error, i en aquest article es fa. Es parla de l'infant i/o adolescent intel·ligent, que treu bones notes, que es bo/na en tot, però no es fa esment de l'altre cara del "bullyng", la dels que ho passen malament perqué están gordos, perqué no compleixen l'standard físic que la societat imposa, perqué no pensen com la majoría, i mils perqués mes... ...i ademés no treuen bones notes, doncs no són uns privilegiats com la nena de l'article. Que passarà en el futur amb aquests infants/adolescents? Serán guanyadors o vençuts? Hem de clasificar a les persones com a guanyadors i vençuts? Qui té poder i capacitat per fer una valoració com aquesta? No se.... ...només Déu, i Déu per mi ja fa massa temps que existeix.

11

1

Respon
Anònim octubre 04, 2016 | 12:36

Serà per autocomplaença però sempre m'agrada llegir que algú treia molt bones notes quan era petit. Em dóna una sensació de normalitat, de complicitat amb aquella persona. Un dia vaig llegir que les nenes ho portaven pitjor i per això 'justificaven' les matrícules amb la bona sort, haver estudiat molt...mentre els nens eren més propensos a reconèixer que tenien facilitat per estudiar. Em vaig sentir molt però que molt identificada amb aquell article. Tens raó, ens hem d'estimar més.

1

0

Respon
Teresa Costa-Gramunt octubre 04, 2016 | 12:40

Benvolguda, Per 'sobreviure' vaig empescar-me el sistema més antic del món: deixar que les nenes -aleshores anava així- que s'asseien amb mi aprovessin totes amb bona nota, els deixava copiar el que convingués. Una mena de sentit comú em feia veure que per a cadascú el seu pollastre, ja que el que saps o saps i el que no ho saps no ho saps. A mi m'interessava saber, i si treia bones notes, com era així, doncs bé. A les nenes que em van copiar no sé com els haurà anat a la vida. Però cadascú tria el que vol fer, el que vol ser. I jo vaig triar la meva manera veure i viure les coses. Reflexionar sobre aquest tema tan espinós sempre va bé, i ja veus que hi ha opinions per tot.

2

0

Respon
glòria olivella octubre 04, 2016 | 13:12

Ser la més bona de la classe té un gran inconvenient: pateixes per si un dia ja no.

0

0

Respon
Nanda H. octubre 04, 2016 | 14:47

Justament he topat també amb aquest aricle de la Lídia Casanovas i crec que podria ser del vostre interès. El podeu trobar al següent enllaç: http://diarieducacio.cat/mes-enlla-del-bullying-les-dinamiques-de-discriminacio-a-les-aules/

1

0

Respon
marta besolí octubre 04, 2016 | 18:10

Gràcies de nou, Eva, per compartir la teva sensibilitat, intel.ligència i saber fer.

0

0

Respon
Anònim octubre 04, 2016 | 21:23

Estic d'acord amb el comentari que es queixa que sempre ens centrem en la víctima però tampoc crec que solucioni gaire, a curt termini i per tal que l'atcat deixi de patir, centrar-se en l'agressor. El públic en canvi ( la resta denla classe, del grup d'amics....) estan col.laborant en l'agressió de manera passiva i potser ni ho saben. El treball del bulling a partir de la figura de l'observador està donant resultats als llocs on s'aplica i és de total sentit comú; és la comunitat qui ha d'acollir a tothom i qui ha de defensar qualsevol dels seus membres i...qui té més força en massa que qualsevol agressor.

0

0

Respon
Anònim octubre 09, 2016 | 14:06

Enteneu-me bé, l'esperança és una medicina impagable per molts mals, i jo diria que sovint indispensable per resistir el que a vegades no és suportable. Però desafortunadament, no tots els nens “inadaptats” tindran una vida adulta més amable. Tampoc és dit que pel sol fet d'haber patit la situació, tots ells sabran empatitzar amb altres “inadaptats” diferents a ells mateixos. No es tracta de fer-se gran, ni de superar "un estat" d'incordiant inadaptació, que s'atribueix al nen que és diferent, sinó de que la diferència/el ser diferent, de la naturalesa que sigui, no resulti en l'exclusió i discriminació de cap persona. De que tan la nena que enganyava els mestres fent veure que s'equivocava o l'altre nen que potser copiava, l'una i l'altre per no ser vistos més o menys intel.ligents que la majoria del grup, no hagin d'esperar o dependre de condicions socials més favorables per ser qui són sense patir menyspreu o pre/perjudici de cap mena. Quan treiem la diferència de la caixeta dels “indesitjats/estranys/rebutjats” i la traslladem a la dels “acceptats/normals” o fins i tot a la caixeta dels "èxitosos”, no guanyem terreny a l'exclusió, ni la discriminació. Cambiar de bàndol o etiqueta, no ens fa més feliç, més nobles, més justos, ni més lliures, els uns ni els altres. És hora de reciclar caixetes i calaixos, etiquetes i rangs de diferències i aprendre a crear espais on tothom hi tingui cabuda i sigui valorat com a persona. Diferents ho som tots - és justament el que tenim en cumú - , "inadaptats" no ho volem ser ningú, independentment de l'estatus social de la nostra diferència.

2

0

Respon
Anònim febrer 09, 2017 | 20:07

L'assetjament escolar et marcarà la resta de la teva vida. No et farà automàticament millor d'adult. Aquest concepte de karma és molt poètic però el més probable és que l'assetjat entri en un cercle viciós del que es gairebé impossible sortir. Menys banalitats i més unir-nos tots plegats per erradicar aquesta plaga que provoca milers de malalties mentals, suïcidis, i patiment gratuït en definitiva.

0

0

Respon
Imma Vila febrer 09, 2017 | 22:34

Penso que s'haura fet de la filla de la carbonera, que duia el sospir del carbo Gravat a la pell...de la nena que gronxava els polls entre els seus cabells..I per aquest motiu, les amigues m'amenaçaven en deixar-me si jugava amb ella...D'aquella princesa de pell blanca i fragil...era orfe i la criava l'avia....Era pobre, i no ho sabia... On deuen ser, aquelles nenes que ningu volia...

1

0

Respon
Anònim febrer 09, 2017 | 23:25

Des de la mirada d'una pedagoga i orientadora sols veig que és molt necessari treballar des de les aules i des de l'àmbit familiar el respecte cap a tothom i l'assimilació de què aquestes sitiacions (on hi ha una victima i un agressor) no les podem normalitzar. Considero que hi ha molt de treball per fer en el camp de l'educació emocional... Així com en la formació per a mestres, professors i families sobre la detecció i intervenció eduvativa enfornt l'assetjament escolar...i sobretot avui, virtual.

0

0

Respon
Anònim febrer 10, 2017 | 09:51

És cert, els "raros", els "freaks" són els que causen el moobing... Un d'aquests imbècils que a mi em va fer créixer com a persona, i em va fer ser millor... l'he llegit al suplement de "Criatures", escribint sobre educació i sobre la seva experiència com a pare... Quina ironía! És cert, al final, tots els "freaks" trobem el nostre lloc. O no.

1

0

Respon
CFB febrer 10, 2017 | 16:00

Pell de gallina de lo bé que ho has explicat...., la gent més sensible, en major creativitat que llegeixen més que la mitja, fan activitats creatives per comptes d'esportives, massa sovint són titllats de raros, però guanyaram, és més ja han guanyat perquè ells són bones persones i els assetjadors no. Els meus dos fills han patit assetjament, precisament per no tenir els mateixos interessos que la majoria, ens ho hem passat molt malament i les ferides que deixa, costen de curar, però repeteixo, ells ja gan guanyat perquè són molt bones persones !!!!!

0

1

Respon
Anònim novembre 27, 2023 | 12:09

gogogoogogoggoogogogogogogogog

Respon