Foto: WedlockPictures
Has anat a buscar els ulls que diuen que no et brillaven. Ha calgut regirar calaixos: no n’has trobat fotos digitals. De tot comença a fer molts anys, ja. També de la tristesa que diuen que passejaves pels carrers del poble. Del somriure apagat. De la llum ensorrada al fons de les pupil·les. De la por. Has anat a buscar el verd que no somreia –el verd del desamor, el verd del desdesig. Encara no sabies de llaços que travessen segles. Encara no hi havia cançons de Silvio esgarrinxant els vidres del menjador mentre bevíeu mate i us defugíeu els ulls com adolescents. No m’ho facis més difícil, vas dir-li finalment, i el que volies era dir-li vull fer l’amor amb tu ara mateix, aquesta tarda d’abril amb rosa a la tauleta i llibres pendents. El verd que no somreia no et coneixia el cos estremint-se amb la carícia més tènue, amb l’alè intuït a cau d’orella. Només sabia de porteries antigues que amagaven amors culpables. D’esquenes com parets a l’altre costat del llit. De mans tremoloses al volant. De no puc, no en sé, no vinc, no escric, no em moc. Has anat a buscar els ulls que no brillaven i els has besat damunt de les parpelles. Tenien el mateix gust de sal que tenen avui quan te’ls besen i són verd amor, verd desig. No m’ho facis més difícil.
Text publicat al blog La vida té vida pròpia.
3
0
