Vermella

Si no hagués estat per la lluna, l'hauries besada allà mateix

Foto: halfrain


No hay nostalgia peor que añorar lo que nunca jamás sucedió.
Con la frente marchita, J. Sabina

 
Qui t’ho havia de dir, que aquell vespre veuries sortir la lluna plena al mar per primera vegada a la vida. Ni hi havies pensat, que a la teva ciutat la lluna sortia darrere del mar. Tampoc no sabies que podia ser tan vermella, tan rabiosa, tan salvatge. Us vau quedar mirant-la molta estona, gairebé sense respirar. Ella potser tampoc no havia vist mai sortir la lluna plena grossa i vermella darrere el mar d’una ciutat. A tu gairebé et va fer nosa el miracle. Si no hagués estat per la lluna, l’hauries besada allà mateix, a les roques de l’espigó. Tan a la vora l’una de l’altra, tanta estona, i tan aferrades encara a les paraules que distreien del desig. Tenia la veu trencada i el riure fàcil, i feia olor d’espígol i de llenya, de muntanya, de vida lliure -de tot el que tu anhelaves les tardes d’hivern ventoses i fredes vora la mar bruta de la teva ciutat. L’hauries besada allà mateix, abans que acabés la frase següent. Però va sortir la lluna, vermella i grossa, com un somni antic. I el bes que no us vau fer es va quedar damunt la sorra, mort de fred, esperant que algun dia tornéssiu a buscar-lo. 
 




* Text publicat al blog La vida té vida pròpia.

Nou comentari