Foto: Sheila Sund
Sabíem que el món s’acabava i les mentides se’ns van tornar necessàries. Aquell dimarts de primavera incipient ens vam mentir: les teves ulleres de prop, el meu vestit.
Me’l vaig quedar com si fos fàcil trobar l’ocasió de posar-me un vestit vermell. Feia gairebé dos anys que no em comprava ni una trista samarreta. La frivolitat només ens pica l’ullet quan ens sentim fora de perill.
Ara recordo –ho havia oblidat– que el vaig arribar a estrenar: n’és testimoni una foto que vaig enviar per whatsapp a la Maria, quan ella intentava entendre la relació entre el meu estat d’ànim i la roba que trio cada matí. No em sentia pas vermella per dins, però vaig jugar a fer com si.
Avui he decidit que el tenyiria de negre. No em llevaré amb ganes de vestit vermell ni d’aquí a cent anys. Jo, ni d’aquí a mil, m’ha etzibat un amic provant d’arrencar-me un somriure. No se n’ha sortit, però no és culpa seva.
Així d’esma com faig les coses ara, he posat el vestit a la rentadora amb el fixador, el tint (“brillante y duradero”) i mig quilo de sal. Un programa a quaranta graus sense prerentat i au.
Els reptes assequibles també es torcen. Em vaig deixar créixer les ungles però ja se m’han trencat. I el vestit no s’ha tenyit tant com em pensava, perquè té fils resistents al tint. Ha quedat estampat: negre amb una sanefa vermella. M’encanta, exclama el meu fill petit.
A mi el que m’agradaria és que fos la metàfora d’un futur menys fosc del que imagino. L’anunci d’un demà que amagui, enmig d’una tristesa profunda i per sempre, alguna pinzellada de color. La vida ja no serà vermella mai de la vida, però potser –quanta esperança sencera en aquest potser– tampoc es deixa tenyir del tot.
0
0
