Foto: duncan c
No he embogit pas. Aquest títol és per a tots els qui necessiten que les feministes assumim mitja culpa per poder dormir millor a les nits. Sí, tots aquells, homes i dones, que no clicarien mai un títol combatiu o incòmode. Aquells a qui els articles de feminisme matisat, aquells a qui els articles que no els ataquen són l’únic feminisme que lloen: el feminisme que no els obliga a renunciar a cap dels privilegis que tenen pel simple fet d’haver nascut homes. Aquest és un títol per atreure els qui només els interessen els articles feministes que fan autocrítica. Benvingut, benvinguda.
Arran de la campanya i la contracampanya del #MeToo m’ha tornat a passar. Comprovar que hi ha una majoria de la societat que habita a les xarxes que mai no es molestarien a llegir un article que qüestiona els models socials basats en el masclisme, mai no es molestarien a llegir cap teoria que els fes trontollar els seus privilegis, mai no es molestarien a llegir un llibre especialitzat en feminisme, però de cop tots, a l’uníson, troben que hi ha un article, normalment escrit per una dona (cosa que els sembla que avala el seu feminisme efectiu i inqüestionable: això ho escriu una de vosaltres), que sí que és interessant.
De cop, tots hi estan d’acord, homes i dones. Ara sí que hem trobat el bon feminisme, aquell que no ens enfronta, el feminisme matisat, que no culpabilitza. Sovint l’article fa una autocrítica des del feminisme, o rebaixa la intensitat de la culpa dels homes, i vet aquí que aquestes dues característiques acostumen a ser les preferides dels homes que mai no llegirien un article feminista però sí un article que porta un títol com el que he triat, intencionadament, per a aquestes línies.
Aquelles que consideren que el joc de la seducció constant no és cap delicte i que encapçalen un manifest parlant del victimisme i el puritanisme no són més intel·ligents ni tenen més raó que les que parlen d’assetjament i abús per part dels homes. Per a molts, és un descans saber que existeixen les primeres, perquè així no es veuen en l’obligació de revisar quan han sigut assetjadors i quan només han insistit més del compte: la línia és tan prima que pateixen.
Que no sigui delicte no vol dir res. Quan una dona diu “no”, ha de poder fer entendre tothom que no és cap joc, que no cal insistir per seguir provant i aconseguir una nova resposta. Insistir no és cap delicte, però és una falta absoluta d’educació i d’empatia cap a qui vol negar-se’t. Potser hauríem de començar a ser més exigents i no conformar-nos només amb aquells homes que per seduir-nos no cometen un delicte, sinó amb els que saben aturar-se a temps, molt abans de convertir-se en uns pesats o uns assetjadors. Els homes haurien d’estar més preocupats per aprendre a discernir entre seducció i assetjament, en lloc d’acontentar-se amb un article o un manifest que atenua la seva culpa.
Molts han vist en el manifest de les franceses certa valentia. No nego que matisar les gran protestes ens cal per aturar-nos una mica i reflexionar al respecte. Matisant és com aprenem. Ara bé, considerar que les dones ens sabem defensar i que no som sempre víctimes no és una qüestió exclusiva de les contracampanyes feministes. Si els qui només llegeixen els articles del feminisme matisat en llegissin més, ho sabrien. També sabrien que aquells textos que més ens incomoden i ens fan assumir certes culpes són els que més ens ensenyen. La campanya del #MeToo no necessitava matisos, i la revolta feminista que estem vivint, tampoc.
Perquè ja ho sabem, que no tots els homes violen; ja ho sabem, que n’hi ha de més maldestres que d’altres; ja ho sabem, que les dones ens podem defensar i que el feminisme no ha de ser paternalista amb les dones i la seva força. Ho sabem tot, i això no ens impedeix fer el que fem: denunciar l’abús quan ho és, denunciar l’assetjament quan ho és, denunciar la violència quan ho és. I davant del dubte, distància i no matís. Fa massa temps que la culpa ens empaita, i és aquesta culpa la que ens ha fet a moltes matisar les situacions que hem patit i viscut: les hem hagut de matisar per conviure-hi. Potser ens hem excedit, potser hem donat a entendre coses, potser no hem estat prou clares, potser hauria pogut ser més contundent. Aquest matís ens ha fet carregar les culpes de molts homes que avui llegeixen articles i manifestos i fan que sí amb el cap.
És aquest matís, que amaga un masclisme cultural assimilat per tots, el que ha fet renunciar a moltes dones a la paraula feminisme. Perquè ens han volgut fer creure que denunciar és victimisme, que assenyalar és puritanisme, i que defensar-se és radical. Diguem prou. No necessitem que ens rebaixin la campanya del #MeToo per poder viure més tranquils tots plegats. Volem que qualsevol home no tingui com a límit el delicte o la insistència, sinó l’educació i el respecte. No volem sentir-nos malament per denunciar i semblar infantils.
És clar que no som angelets. És clar que les dones també ens equivoquem. És clar que les dones som prou valentes per defensar-nos i no necessitem vestir-nos de verges per tenir credibilitat. Però no necessitem matisar el feminisme, no necessitem homes que només llegeixen els articles benevolents i fan que sí amb el cap quan el feminisme que plantegen els sembla assumible.
Volem capgirar-ho tot, volem que la culpa i la vergonya la senti qui li pertoqui, volem estar informats i que el masclisme no s’escoli a la nostra vida quotidiana disfressat, volem que els homes s’interessin per totes les lluites de dones perquè també són seves, volem que ningú qüestioni la nostra versió ni posi en dubte el nostre patiment, volem no semblar ridícules quan exposem la nostra por. Volem que el feminisme no avergonyeixi ningú, però tampoc complagui. I ho volem ja.
14
22
