Vida, dolor i poesia

No compraria ni de rebaixes la idea de les desgràcies com a oportunitat, però sembla evident que tenen part d'això

Foto: Luciano


El tercer fill de Montserrat Abelló va néixer amb la síndrome de Down. Aquell trasbals familiar els va fer avançar la tornada a Catalunya després d’un exili de vint anys a Xile: “Gràcies a això vam marxar-ne abans que hi arribés en Pinochet –m’explicava la Montserrat–, ens vam estalviar aquella amarga experiència”. Va ser també arran del trastorn genètic del nen que la mare de la criatura es va fer poeta: “Hi ha emocions que les portes a dins i no trobes la manera de treure-les enfora. La síndrome de Down del meu tercer fill va ser un xoc molt gran, era una cosa que no m’havia passat mai pel cap, i allò va fer que tingués més necessitat d’escriure. Va ser un revulsiu”.
 
Malgrat les conseqüències positives, Montserrat Abelló ho tenia clar: “La síndrome de Down és una dissort, sobretot per als qui la pateixen. El meu fill Ferran s’adona de les seves limitacions. Hi ha qui diu que tenir un fill així és una benedicció. Jo no ho trobo: una cosa que és un mal per a ell, per a tu no pot ser mai una benedicció”.
 
No compraria ni de rebaixes la idea de les desgràcies com a oportunitat (i m’esgarrifa el discurs del tu-t’ho-has-buscat), però sembla evident que tenen part d’això. Ni que només sigui perquè t’obliguen a aturar-te i a reflexionar. Ni que només sigui perquè el teu entorn es modifica i t’és més fàcil distingir quines mirades vols a prop. Ni que només sigui perquè estableixes prioritats d’una vegada i, lluny d’ancorar-te en el pla teòric, prens decisions. Ni que només sigui perquè la tristesa és bonica si aprens a treure amor del dolor.
 
Quan t’ataca una adversitat de les que esberlen rellotges, d’entrada t’envaeixen la paràlisi i el per-què-a-mi. Però això va així, no pots dir que no ho sabies, tampoc té resposta el per-què-a-tu-no. Al cap d’un temps indefinit ja desafies l’impuls de rendir-te, de deixar-te engolir per l’abisme. Un dimarts fas un primer pas, l’endemà un altre. Entens que estar viu és un regal, no pas un dret. Camines coix i amb el front als peus, però camines. Potser fins i tot converteixes la por en vers.

Nou comentari