Foto: Karl Forster

Diumenge, 15 de gener

No hi ha amistat més celebrada que la que es fa en l’edat adulta, quan ja has après a no donar els amics per fets. La meva amb la Cecília va començar no fa pas tant, el desembre del 19 (era dijous i dotze) i es va acabar fa un any. Ens vam fer companyia durant la pandèmia; la nostra relació estava feta d’àudios llargs. De vegades me’ls escolto per sentir-la somriure.

Al llarg d’aquests tres anys, no sempre conscient que un dia faltaria, em vaig alegrar moltes vegades de tenir-la. Quan ens vam conèixer ja estava malalta, però solia actuar com si allò no anés amb ella. S’hi va passar vuit anys, rebentant els pronòstics, fabricant-se esperances i perdent-ne a cada bugada com llençols.

Em pregunto en què hauria canviat si m’hagués durat l’amiga.

Dilluns, 16 gener

He quedat amb l’Enrique a la +Bernat per fer un cafè. A la conversa han sortit La fiera de mi niña, Julio Romero de Torres, els premis literaris i el fet que les escriptores llatinoamericanes viuen un moment dolç als Estats Units. Ha sortit, quan ja ens acomiadàvem, el valor que es dona als textos, al cinema, pel fet d’estar “basats en fets reals”.

De vegades em pregunten si el que explico a les novel·les ho he viscut, com si l’autenticitat hagués de millorar-les.

Dimarts, 17 gener

Ahir vam anar a veure Tosca. L’havia vista al Liceu, deu fer tres o quatre anys, i no estava al cas d’aquesta versió. Sovint, al meu seient al galliner, em debato entre l’amor a l’òpera i la constatació que es tracta d’un art en què la dona, en general, no hi surt gens ben parada: els llibrets, massa cops, la dibuixen voluble, dependent, interessada, gelosa o vana. Amb freqüència acaba sent un mer objecte de desig. “Una conquesta”, repetia ahir Scarpia, “és més plaent que un dolç consentiment”. El plaer masculí per davant, sempre.

La posada en escena de l’òpera em va entusiasmar. Centrada en l’univers de Pasolini (sobre el qual no sóc especialista en absolut), hi aportava una pàtina tèrbola, una mirada fosca a la depravació, amb la superposició de capes que en permeten diverses lectures. E avanti a lui tremava tutta Roma. Sense deixar en cap moment de respectar la peça, l’han feta guanyar en profunditat. 

No recordo haver vist, al Liceu, nus integrals com els d’ahir –de pal·lidesa inquietant i marmòria– a l’escenari. Un parell de veus es van alçar en protesta a la platea, però això va ser més tard: quan Pasolini, en català, trencava la quarta paret per dirigir-se al públic. Sospito que cada nit deu anar igual.

Durant el descans vam seure al sofà vellutat, al Saló dels miralls, amb els entrepans de pernil que havíem dut de casa. Una cinta no gaire ampla separa el paper de plata dels qui sopen, drets, amb cava. Un vespre més, em vaig sentir al Café de Flore, amb el món desfilant al meu davant: una dona amb un aire a la Belucci duia unes Louboutin i unes mitges amb costura al darrere, de dalt a baix [a París, des del carrer, vaig veure fa anys un dependent, amb els genolls clavats a terra, calçant-ne unes als peus d’una clienta]. Entre mossegada i mossegada vam comptar nou selfies més una foto artística, amb la càmera reflectida en un mirall.

[Reflectida, sempre, i no allò de “reflexada d’aquella cançó antiga que, de tan gastada, cansa. Més enllà del gust individual, que és sempre indiscutible, desconfio del món quan es posa d’acord a entronitzar la mediocritat –sigui en l’àmbit que sigui– per convertir-la en himne. Hi haurà qui pensi, és clar, que sóc jo, la mediocre: mentre ningú no entronitzi el que faig, no cal patir.]

PS: Quan començava el Vissi d’arte es va obrir una escletxa de llum, molt prima, al tercer pis. Al passadís, algú obria la porta per no perdre’s l’Agresta.

Dimecres, 18 de gener

Hi ha persones que són referents: quan obren la boca és perquè han pensat més que tu allò que diran; ho posen en paraules millor que no ho faries. Si a més a més ho escriuen, només queda admirar-los. Leila Guerriero té les paraules justes. Que demolidor, el retrat que fa del final de l’amor. Sabent que té raó, desitjo que no en tingui.

M’estic deixant créixer els cabells; sempre he volgut ser Sophia Loren i m’havia convertit en Amélie. La travessia no és gaire agraïda: he viscut l’etapa bolet i la Dora exploradora. Acabo d’entrar, oficialment, al moment patge reial: podria oferir-me als de les Príncipe per vendre’n les galetes. No sé si enyoro la cabellera pèl-roja o l’edat que tenia en aquella època. [No descarto, en tot cas, un rampell que me’ls faci tallar al tres.]

Dijous, 19 gener

Arribo d’un club de lectura sobre Matrioixques i me’n vaig a Betevé. No hi fa res que ja siguin tres novel·les picant pedra: tinc la impressió que la presència als mitjans, si el que vull és ser llegida, és essencial. Tinc molta fe en el que faig –és el que més repeteixo–, i això és l’únic que demano: que em llegeixin. L’Oscar continua insistint que perseveri: “Quan portis vuit o deu novel·les sense baixar del 8, ningú et podrà negar el talent”.

Divendres, 20 gener

He tornat a La Pobla de Claramunt (on vaig treballar al 98, quan encara exercia d’enginyera), per anar a conèixer la Impremta Romanyà-Valls. Serà sempre un taller mític, al meu imaginari, per la presència en tantíssims colofons que els lectors compulsius no ens saltem mai. La traducció de Matrioixques desfilava al meu davant mentre el cap em bullia de preguntes. En un sol dia, m’explica l’Elisenda, poden arribar als 20.000 exemplars.

Quanta bellesa hi ha a les màquines. Enyorava les fàbriques; avui me n’he adonat.

Dissabte, 21 de gener

Una amiga em diu que els fills són, amb diferència, més fàcils que les filles. Coincideix, sense saber-ho, amb la petita, que diumenge assegurava que en pensa tenir tres: “Les nenes són un pal”. Vaig recordar-li que en tinc dues. “Pues això, mama. Ja ho saps”.

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa