Diumenge, 12 de febrer
Avui fa 39 anys de la mort de Cortázar. Ho recordo perquè cau en Santa Eulàlia.
Quan he estat a París li he dut flors al cementiri. En commemoro la mort llegint-ne un conte, en veu alta, sola a casa.
Dilluns, 13 de febrer
Per l’entrevista al Página Dos m’han citat al castell de Montjuïc, en una nau lluminosa i diàfana. Malgrat haver-hi anat tapada he passat fred, però ha estat molt agradable; l’equip sencer (la Sara, l’Óscar, la Mariona, la Laura i l’Albert) s’ha abocat a fer-me sentir a gust.
És sempre divertit, rodar plans de recurs: en graves una pila, que amb el muntatge es converteixen en cinc segons, o potser deu o quinze. He mirat de caminar amb dignitat i talons sobre llambordes; he pujat i baixat escales com si la meva solvència en depengués. Al meu cap, de baixada, avançava guarnida amb un boà de plomes i cantant allò de “Hello, Harry; well, Hello, Louise”; it’s so nice to be back home where I belong…”
[Ningú no se n’ha adonat, Dolly.]
Dimarts, 14 de febrer
D’Animal negre tristesa en porto encara al cap (més enllà de l’evolució d’uns personatges marcats per la catàstrofe, la bellesa hipnòtica de les flames i la presència sorda, però constant, de la remor del foc) la música: res com The Departure per acompanyar la desolació, l’instant de presa de consciència; la revelació que et congela un instant, mentre al teu voltant tot crema, per xiuxiuejar-te a l’orella que És inútil, que tot –tot– està perdut: molt abans –segons abans, però interminables– que la por, l’horror, el que sigui que t’impulsa, t’obligui a mirar de posar-te a cobert; a trepitjar, si cal, la resta, per salvar-te.
A l’obra hi surt, també, una versió del Cum Dederit, de Vivaldi. En recordo la interpretació de Jaroussky, que el va triar pels bisos quan va ser a l’auditori, fa nou anys. Seia a primera fila; tan hipnòtic com les flames era veure’l agafant l’aire per emmagatzemar-lo al ventre, sota el faixí, i anar-lo deixant anar a continuació, sense esforç aparent i amb perfecta mesura. Les sabates de xarol li lluïen, enllustrades. L’endemà i l’altre, a l’institut, no vaig parlar de res més.
Dimecres, 15 de febrer
Amb el pretext que demà és dijous gras, a la feina hem tingut un pica-pica. He descobert les galetes belgues (però sabadellenques) de Genescà, una delícia cruixent de mantega i sucre. Ni tinc mesura ni tampoc n’he tingut prou.
Per la banda exòtica, algú ha dut chapulines. Ja sé que les gambes, segons com les miris, són insectes gegants, i que la forma del seu cos, etcètera: però que en vinguin platerades. De chapulines, digue’m maniàtica, no n’he tastat. He confirmat, això sí, que cruixien, com ho fan les patates xip o la crosta d’un bon pa.
Dijous, 16 de febrer
He vist nens pel carrer disfressats sense anorac. M’han fet enveja. A casa era impensable; La prevenció davant de l’estètica era el lema no escrit que hi imperava. Els looks dels vuitanta ja eren desagraïts (amb aquells jerseis arrapats de coll alt, els passamuntanyes de llana que picaven, els leotardos i els escalfadors que permetien a les mares reciclar els pantalons d’un any per l’altre i, ja més tard, d’adolescent, el desitjat Privata (enorme), les hombreres, els pantalons de ciclista i aquell híbrid de faldilla amb volada que, de la cintura als malucs, era un pantaló texà), però les disfresses et permetien ser algú altre.
[Algú altre, sí, però tampoc qualsevol altra: a casa estaven proscrites les mitges de reixeta, les flappers dels anys vint i les chicas pistoleras (aka ballarines del Moulin Rouge) “perquè no té sentit disfressar-te’n si no has d’ensenyar el cul” i, el cul, a casa –llegiu-hi calcetes vermelles rivetades amb volants de tul i una lliga amb cinteta– no s’ensenyava. Entre les disfresses que recordo, per gentilesa i creativitat de la cap de família, la de turista americana (¿De què vas?), la de senyora que surt del Liceu (¿De què vas???) la de zíngara (Intenta ser acceptada quan ningú sap què vol dir) i la de Cleopatra (que sé que es diu Cleòpatra, però em nego a dir-ne així). Un èxit rere un altre, vaja.]
Avui ja no em disfresso, però si ho fes deixaria l’abric al rebedor. I de mitges de reixeta encara en tinc.
[La de Cleopatra, que va cosir la tieta, era preciosa. Ho reconec.]
Divendres, 17 de febrer
Quan l’Agnès va acabar Matrioixques em va dir que hi veia una pel·lícula: “S’ha de fer”. Com que és dona de teatre, li he preguntat si també hi veia una obra: “Seria qüestió de trobar algú per adaptar-la”, ha dit, i hi ha afegit “Ja estic barrinant”. Hem quedat per dinar i pensar-hi plegades.
Dissabte, 18 de febrer
L’Erola m’ha parlat d’un projecte que li ha absorbit tot el temps lliure i l’està deixant sense energia. Hi ha esmerçat hores i esforç, però encara falta molt per acabar-lo; ho fa com un favor i, lluny de sentir l’agraïment que li correspondria, nota com creix la frustració. Li pregunto per què no ho deixa estar, si cap desagraït no mereix que ella s’hi aboqui en cos i ànima, i em respon que ja hi ha invertit massa. L’entenc prou. Ella no ho ha intentat, ha fet molt més: hi ha enterrat hores que no tornaran, i ho ha fet amb entusiasme. “Intentar” implica provar-ho, sense més compromís. “Fracassar” és un verb que demana esforçar-se. I com més gran és l’esforç, més penses que fracasses.
És aquesta sensació, de fet, la que t’empeny a seguir amb certs projectes fins i tot quan entens que hauries d’abandonar, que hi has deixat massa vida. A prop de casa hi ha un restaurant que ja era obert (i desert) quan vam arribar al barri, fa cosa d’un any. Ningú no hi sopa. El veiem resistir (i hi hem sopat), però té els dies comptats. Sento dringar les monedes desfilant pel desguàs.
De vegades, per por o per convicció, ens agafem al pal major d’un vaixell que fa aigües.
1
