Foto: nottotrust



Em vaig formar musicalment escoltant les cintes que em gravaven els meus cosins. Diria que ho he explicat en més d’una ocasió i en diversos llocs. Els cassets sempre han format part del meu paisatge emocional i, encara avui, quan vaig a casa els pares i remeno calaixos d’adolescent, m’agrada trobar-los i veure, a través de les cançons que decidia incloure a les recopilacions, quina mena de persona era.

Aquests dies llegeixo Vives en las cintas que me grabaste (Blackie Books, 2018), una memòria musical del periodista de Rolling Stone Rob Sheffield. Hi explica, a través de les cintes que es va gravar amb la seva xicota, la Renée, una història de vida, amor i música. Des de les primeres que li va gravar, a l’inici de la relació, fins a les darreres, just abans de la seva mort.

En Rob, que podria ser el mateix Rob d’Alta fidelitat, de Nick Hornby, recorda la Renée a través de la música que escoltaven plegats. Les cançons el transporten a situacions concretes i quotidianes, a trets de la personalitat de la seva xicota, a com es definia a cada època segons les tries que omplien el crom d’aquelles cintes.

Els que vam néixer entre els setanta i principis dels vuitanta vam ser els darrers, potser, que vam gravar mixtapes. En gravàvem per als amics, com a prescriptors. Per a aquell noi de qui ens havíem enamorat, per mirar de seduir-lo a través del món interior que ensenyàvem a pit descobert a través de les cançons que ens agradaven. Les més destraleres les gravàvem directament de la ràdio per tenir sonant al walkman el darrer single del nostre grup preferit abans de demanar-ne el cedé pel nostre aniversari. De tant en tant, ens tancàvem a l’habitació i ens en fèiem de personals: la cinta de cançons tristes, la cinta de cançons d’amor, la cinta dels viatges llargs per escapar de la música i les converses dels pares.

Mentre llegeixo en Sheffield i penso en les meves pròpies cintes, constato que gravar-ne és tot un acte d’amor que enyoro lleugerament. Implicava paciència –dues hores de cul a terra davant l’equip de música amb cedés i vinils escampats no te les treia ningú–, implicava voler ensenyar a l’altre el que a tu t’agradava, dir-li coses a través de les cançons. Una bona estona de pensar en l’altre, de manera generosa (amb independència de la finalitat) mentre anaves apuntant els títols de les cançons curosament, fent la millor lletra que podies i mirant que la tinta no es corregués en aquell cartronet setinat. Per a les grans ocasions, fins i tot eres capaç de dibuixar una portada.

No voldria semblar nostàlgica ni pretendre que l’era digital ens ha privat d’aquests petits actes d’amor, però llegint en Sheffield, encara que ell parli de cintes de casset, no puc deixar de recordar una de les frases més conegudes del mític DJ de la BBC radio, John Peel. Algú l’estava mirant de convèncer que els cedés eren millors que els discos de vinil perquè el seu so era net, no tenien soroll de superfície. Peel va respondre: “Bé, la vida té soroll de superfície”.

Totes les cintes que he gravat també en tenen, de soroll superficial. Són plenes de la meva vida, del meu temps i d’alguna esperança. Vaig passar uns quants anys escampant-les entre els meus. Potser algun dia, remenant algun calaix d’adolescent, algú en troba una en què hi digui, no ho sé, Estiu de 1995. Estic convençuda que qui la trobi somriurà. I podrà no només saber qui era jo en aquella època, sinó també qui era ell a través de les cançons que escoltava obsessivament i les que sempre passava de llarg.

Nou comentari

El piano

Comparteix

De mi

Som de carn i os i som esquerda
Comparteix

Paranoid Android

When I am king / You will be first against the wall
Comparteix

No ho puc fer per tu

Si ets bo per començar, també vull veure si ho acabes
Comparteix

Something

I don't want to leave her now/ You know I believe and how

Passadís

Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari

Comparteix