Vint-i-u de març

Foto: Andrea Jofre

M’he trobat que el cossi de la roba bruta és buit i les piletes de roba neta i plegada ja no caben als calaixos. He anat fent rentadores seguint un calendari instintiu, el de fins fa una setmana, que em portava a fer la bugada després de certa acumulació d’hores a casa. Aquest equilibri que no havia vist s’ha trencat perquè les sensacions d’abans no serveixen, ara. Quan el que em feia de sostre obligat només eren els ossos del cap, era capaç d’una concentració admirable, he descobert. Podia llegir al sofà sentint les notícies de fons, sense escoltar-les, les mantenia a ratlla fora de mi i dins el cap només hi cabia el que jo volia. Ara el cervell em deu voler compensar el tancament obrint fronteres, sent permeable, i lligar lletres o pensar em costa el doble, el triple, no ho sé comptar.

Les meves vacances mentals sempre són a la perifèria de les coses, on hi ha menys gravetat, però ara no és sempre i descanso fugint del panorama general. Miro de pensar en detalls de tot plegat, puntes d’iceberg poc importants que dibuixin a poc a poc aquesta interrupció forçada del viure habitual. Visc un dia cada dia, petit i tancat, i no els sumo, ni els resto d’un total que no se sap. Faig. I prou.

He col·locat en una bossa mental estanca les coses que no puc fer perquè no vull tenir la sensació que no puc fer-les. És un núvol de pausa, de plans congelats. Ja els arribarà el moment, quan tot això hagi passat. Als meus i als dels altres. Li arribarà a la festa amb què havíem de celebrar l’aniversari de la Mon, la meva mare, que avui fa seixanta anys. Recordo la dels quaranta i el jersei vermell que me li vaig apropiar per anar-hi, i la dels cinquanta i tot el que vaig ballar aguantant-me la panxa embarassada. I d’aquí a deu anys, quan en faci setanta, recordarem aquest any, el de la festa que no va ser quan tocava perquè vam haver d’ajornar un tros del vint-i-u de març. Però la resta és avui. Mama, per molts anys.