Foto: Katie Heupel


Caus a terra de tant riure; pintes mirant de no passar-te de la ratlla; el teu germà t’explica que has de sopar perquè, si no, s’ho acaba tot ell; a la platja, reculls petxines amb la mare; fas un dictat de català; tens polls; resols un problema de matemàtiques; menges les llenties estofades i se’t fa una bola enorme; llegeixes una història del Tom i la Irene; la tieta Eulàlia et dóna una rajola de xocolata amb llet; dónes voltes i voltes en bici; et tires de bomba; prens dos bimbos amb Nocilla; et poses dreta al gronxador i saltes ben lluny; et gronxes al vespre, però sense saltar; li confesses a la Mariana que encara t’agrada el Pau; vas a dormir a les deu; degustes el gaspatxo i la carn amb bolets de l’àvia; t’engipones la samarreta de les dàlies a l’estiu i el jersei granate a l’hivern;

comparteixes amb els amics una cervesa post ascensió al Subenuix; fas el Camí de Sant Jaume; parles i parles amb la Mireia; comences una feineta; t’enamores del Carles; vas a un camp de treball; trenques amb el Carles; puges a la moto com a paquet, notant el sol, el vent i l’olor de mar; assisteixes a classe d’anglès; envies currículums i fas entrevistes; veus com cau pedra des de la finestra; observes els peuets d’un nadó acabat de néixer; dius adéu a una feina; visites el nord de l’Índia; li dónes les farinetes al nebot petit; et surten dos, quatre, vuit, setze cabells blancs; fas uns quants dols; ventiles temes amb bancs i advocats; et crees un niu.

Ets conscient que en gairebé tot hi ha hagut una última vegada. No has tornat a tenir polls (que sàpigues); el germà no t’ha amenaçat més a acabar-se el teu sopar; amb la Mireia fa anys i panys que no hi parles; el nebot petit en té tretze, i la tieta Eulàlia ja no hi és. I, per més que ho vulguis, no pots recordar l’última vegada que et va oferir una rajola de xocolata amb llet. Perquè els finals, al contrari del que pensem, no solen ser gaire èpics. El que estem fent ara mateix ja no ho farem mai més. Així que sí; que també ho subscrius sense reserves: divertim-nos fins a morir, aprenguem fins a morir i visquem (intensament, si pot ser) fins a morir.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Gresca a març 18, 2015 | 09:53
    Gresca març 18, 2015 | 09:53
    Així és la vida!!! Tenim la sort, la majoria de vegades, de no saber que és l'últim cop que les vivim, el contrari seria una angoixa constant!!!!
  2. Icona del comentari de: SilviaFT a març 18, 2015 | 15:02
    SilviaFT març 18, 2015 | 15:02
    Segurament sí que va ser la última ascenció al Subenuix, però encara ens queden moltes birretes (o tes dolents, dolents) per fer.
  3. Icona del comentari de: Anònim a març 18, 2015 | 17:48
    Anònim març 18, 2015 | 17:48
    de vegades, saber que s'acosta el final, no es tan dolent... peruqe precisament saber que el final no esta lluny... ens fa obrir els ulls i disfrutar de cada instant perque sabem que posiblement serà unic i especial...
  4. Icona del comentari de: Anònim a març 19, 2015 | 13:38
    Anònim març 19, 2015 | 13:38
    És trist que hi hagi un final...i que de saber-lo prèviament es visqui diferent...o que darrera d'un final d'algú conegut...tothom es faci el bo...i l'endemà mateix torni a fer la vida impossible al pròxim...en fi...l'interior de cadascú...no és canvia fàcilment...i qui no és bo, per molt que ho camufli no ho és...i qui ho és ho porta dins!! :)
  5. Icona del comentari de: Anònim a març 19, 2015 | 22:01
    Anònim març 19, 2015 | 22:01
    Tristament, innatament, els humans soms així, ens adonem del que s'escabulleix amb el pas del temps quan el temps s'esgota. Tristament, un dia fem la reflexió, on era aquella assignatura de la vida que ens havia d'ensenyar a viure? Arribats aquí estem a mig camí d'un final que sigui un inici, no és tan trist, pot ser un goig pel que pugui venir. Trist és que el fet de viure el que realment és viure, una vida plena de sentits molt petits però molt grans, no sigui innat del més profund de l'ésser. Si hem aconseguit reflexionar: a viure cada dia amb els valors que ens fan créixer des de l'interior, que són dos dies i un ja ha passat! Junts és més fàcil!
  6. Icona del comentari de: MTere a març 20, 2015 | 00:06
    MTere març 20, 2015 | 00:06
    Sovint penso, i quin es el moment, quin ha estat l'instant en que sense adonar-me'n tot ha canviat? Quan ha deixat d'estimar-me? Quan he deixat de sentir?

Nou comentari

Comparteix