Foto: Joshua Earle
Porta’m al racó que més t’agradi, encara que el tinguis desordenat, mal pintat, ple de pols en suspensió. Vull saber on t’amagues les hores que no trobes les majúscules per començar a dir. I després agafem aire i tombem pels carrers estrets, i enganxem-nos a les parets de les cases, per quan arribem a les places poder veure més oberta la vida.
La tos de la rutina ens cansa els pulmons, i la calor és un filtre que ho atura tot. Mentre passegem pel raval de mans i somnis, m’agafes i comences a córrer per sota les ombres que deixen els balcons. En un portal ample de l’avinguda, t’atures. M’abraces pel darrere, em tapes els ulls amb els teus dits de desert, i m’estrenys fort amb tot el cos.
Com anar descalç enmig d’una tempesta, és perillós viure profundament, amb la pell i amb el tacte, amb la pregunta i la paraula, en aquest món cobert per la crosta dura de la superficialitat. És, per damunt de tot, delicat. És, també, un risc que hem d’estar disposats a assumir, si és que volem fer dels nostres dies un lloc habitable, un espai alegre, una casa compartida.
3
0
