El vol més llarg

Me'n vaig anar de casa amb una única por a la butxaca: la de l'avió

Cristina Losantos
Cristina Losantos

No havia agafat cap vol transatlàntic ni me n’havia anat encara de casa dels pares ni havia viscut mai en parella. Ho anava a fer tot alhora. Tres creuetes de cop.
 
La nit de dijous a divendres me la vaig passar fent maletes. Empaquetant la meva vida per endur-me-la a l’altra punta del món. El que més pesava eren els diccionaris. No n’hauria sabut prescindir, en aquell abans de.
 
Podia no agradar-me Nova York, podia no agradar-me el nòvio, podia no agradar-me la feina de corresponsal, podia no agradar-me estar tan lluny de tot. Però aquestes pors tan grosses no haurien cabut a cap maleta i les vaig deixar a fora, en una habitació que estava deixant de ser meva sense que jo ho sabés.

Me’n vaig anar de casa amb una única por a la butxaca: la de l’avió, que ja em diràs com s’aguanta tanta estona al cel sense caure. I així, amb un bitllet només d’anada i carregada de paraules en ordre alfabètic, vaig volar cap al futur.
 

Eva Piquer

Comentaris

    . Gener 3, 2017 11:53 pm
    a vegades les pors no saps com però s'acaben ficant a dins de la maleta i no saps pas com treure-las (perdo per les faltes) d'allà.
    Anònim Gener 4, 2017 9:41 am
    I d'aquell futur que vas volar ara estàs plenament engrescada amb Cultura Viva, de la qual gaudeixo cada dia durant el cafè del matí. Enhorabona
    Anònimsol solet Gener 4, 2017 1:31 pm
    Jo també vaig deixar les pors a casa dels pares. A la maleta i vaig posar totes les meves ill·usions. Algunes s'han complert, d'altres no , pero aquesta sortida del confort va marcar la meva vida i per bé. Ho aconsello a tothom! Gracies Eva!
    Anònim viu Gener 4, 2017 4:40 pm
    Les pors no existeixen, no són d'aquest món. Només la mort és insalvable, però si tens por a la mort és que estàs viu. VISCA LA VIDA!
    Anònim i tot Gener 5, 2017 4:46 pm
    No se com t'ho faràs, però ho has contat tan bonic que de ben segur el futur et regala l'apenentatge. I les experiències d'allà faran marxar les pors, tot i que....pors són pors!
    Eva Piquer Gener 5, 2017 8:41 pm
    D'aquell dia ja fa 25 anys, i el futur que esmento a l'article ja és passat.
    Anònim Gener 9, 2017 8:49 am
    Quina manera més sensible i bonica de parlar d'aquelles portes que durant la vida hem d'obrir i d'altres tancar
    Daniela Octubre 9, 2017 8:15 am
    Com no fer o si estava amb la persona estimada,el vol fantàstic
    Marisa Ronchera Octubre 9, 2017 9:28 am
    Es curiós, la meva vida és força paral·lela a la teva, el dissabte farà 42 anys que em vaig casar i al cap de dues semanas, vaig deixar-ho tot, vaig agafar un vaixell amb al meu home era capità de la marina mercant, ho vaig estar navegant durant 5 anys fins que va néixer el nostre fill, la meva por també era més pel vaixell que pel fet de deixar-ho tot, va ser meravellós tornaria a fer-ho amb els ulls tancats, vaig viure 39 anys preciosos amb el meu company de vida, també va marxar massa d'hora
    Dolors Figueras Octubre 9, 2017 11:11 am
    Qui no ha tingut i en té en molts moments de la vida? Per això en cal fermesa i no perdre l'esperança, això mai; és el millor antídot per superar les pors.
    Anònim Octubre 9, 2017 5:31 pm
    Justament avui la meva neboda fa 25 anys i viu lluny, a Argentina i el lloc que ha viscut i li agrada més és NY
    Anònim Octubre 9, 2017 11:51 pm
    Aquestes pors tots d'una manera o altra les hem passat ,la diferència està en que tu les expliques de meravella Eva.
    Anònim Octubre 11, 2017 4:18 am
    En el meu cas en fa 10 d'aquest vol tan llarg a l'altra punta del món. Va ser per necessitats emocionals sobretot i tb per qüestions acadèmiques el fet d'aventurar-m'hi i la veritat és que també ho tornaria ha fer amb els ulls tancats. Des de llavors i curiosament el número 14 ha marcat la meva vida. I per sempre estaré enternament agraïda a l'oportunitat de decissió d'aquell moment i a experiències diverses que vaig viure llavors. Les pors en el meu cas, crec i diria que les vaig deixar tancades en una caixeta sota clau però amb el temps, aquelles mateixes i d'altres que en aquells inicis no coneixia han anat sortint...però també n'estic agraïda. Perquè de tot se n'aprèn que diuen, i de les pròpies pors també. Gràcies Eva. Sempre que et llegeixo m'apropo més a mi mateixa. Et desitjo el millor.
    Anònim Octubre 8, 2019 7:57 am
    Jo vaig seguir l’amor a Escòcia. Només recordo una sensació que no em deixava: “por? Molta. Dubte? Cap.”
    Anònim Octubre 8, 2019 9:35 am
    En el meu cas va 20 anys vaig marxar i va ser una fugida: de casa els pares (on m'ofegava), d'una parella, dels estudis que semblava que no duguessin enlloc, d'una vida que no m'agradava. I vaig anar a treballar a un altre país, i vaig començar a viure sola, sense ningú conegut en 1000km a la rodona, i vaig trobar una altra parella (i quan no va funcionar vaig saber dir prou jo sola). I no totes les il.lusions es van complir, però vaig aprendre a aprendre de les meves pors.
    Anònim Octubre 8, 2019 3:20 pm
    Que preciós i que senzill que ho dius.
    Sili Octubre 8, 2019 5:39 pm
    M encanta llegir tot el q escrius! I sempre ho espero! En un moment hem fas volar cap aquell sentiment ,aquella emoció amagada q pot ser algun cop jo hi sentit i no puc explicar. Gràcies de tot cor i perdó també,per les faltes
    Delf1954 Octubre 17, 2019 4:17 am
    El llenguatge suporta el pensament ,sense ell només hi ha sentiments , emocions....sense llenguatge apareix la por.
    Carola Octubre 10, 2020 8:38 pm
    Jo també vaig volar per 1r cop i sola cap a Alemanya amb 18 anyets a fer d'au-pair. M'hi vaig quedar 2 anys. Després ja no vaig parar d'anar amunt i avall amb beques Erasmus, Sòcrates, Comenius... Grans experiències que m'han marcat de per vida i m'han fet qui soc.

Nou comentari

Estimar-te com la terra
I al record les tardes bones / i cançons a mig desfer
Més entrades...
El pitjor buit d'una mare
14 dones comparteixen el dolor d'haver perdut els fills que van engendrar
Més entrades...