Foto: Silvia Sala
Quan he arribat a la ciutat plovia una aigua densa i tèbia, tirant a impertinent. Es notava que només estava caient per demostrar qui manava. He mirat el verd rabiós de les heures del mur de davant de la parada de bus sense marquesina i les poques persones que m’envoltaven i m’he preguntat si a alguna d’elles, com per norma, també li feia mal l’amor.
És evident que no duia paraigua i m’estava caient el xàfec a sobre com si fos un càstig d’algun pecat que desconec. La meva boca, aliena a tot el que m’estava passant, seguia buscant-te. He dubtat com s’hauria de comportar una persona quan el cor no duu paraigua i cau una tempesta química d’estiu. Què n’hauria de fer del regust de les cireres a la llengua o del vol que m’orquestren les merles dins l’estómac.
No sé si té raó, però així ho recordo: algú va dir-me no sé quan que tot pot anar malament, és clar, però que l’única manera de viure és com si tot hagués d’anar rodat. I que si no ho feia així, no era vida, llavors era una altra cosa i que podia posar-li el nom que més m’estimés. Això sí, em va dir, això té un risc: és possible que cíclicament totes les paraules boniques que hagis pronunciat acabin volent anar a suïcidar-se a algun indret mediocre del teu cos.
Era curiós com, a pesar de l’aigua bruta i el fum dels cotxes, jo sentia olor de tu o de tu fent olor de jo, no t’ho sabria dir. La boca se m’havia acostumat a la teva i ara vagava desorientada, a centenars de quilòmetres de distància, morint-se’m de set sota un xàfec i les paraules que acabaran suïcidant-se’m, molt probablement, em marxaven portant-me la contrària, desfent-me el camí, cap al llit on havien viscut la nit anterior, bo i mostrant una sobtada predilecció per tu.
Era la mateixa pluja bruta de ciutat de sempre. Però ara no era hivern i nosaltres ja no érem els mateixos. I fins i tot de la brutícia, no sé si té raó, però així ho recordo, algú em va dir no sé quan, també en neixen flors.
5
0
