De tant en tant ocorre una cosa fabulosa mentre dormo: prenc consciència que estic somiant. I llavors comença el meu somni preferit. Puc escollir què vull que passi i curiosament, el cap se me’n va directe a pensar “vull volar”. I llavors volo. He volat de nit amb Gàndalf unes quantes vegades (al Gàndalf no l’escullo, hi és i prou, ni tan sols he vist tota la saga, no m’ho explico; suposo que el meu subconscient deu considerar que aquest senyor és un bon company per fer aquest tipus d’activitat), amb Superman (per motius evidents) i sola. Sobretot darrerament, sola. (Interpreto que el subconscient creu que ja he fet prou hores de pràctiques amb el Gàndalf.) I, compte!, no és que durant la vigília hi pensi mai, a volar. De fet, tinc vertigen. No pujaria ni a un globus aerostàtic, ni molt menys em tiraria en paracaigudes o en la bogeria aquella de l’ala delta. Però dormint, ves, resulta que tinc el control i volar, en el món oníric, és una acció per a mi tan fàcil com caminar o conduir un cotxe.
L’última vegada, putada: podia volar però només dins de casa (sí, el confinament ha fet molt de mal als subconscients de la penya). Així que ja em veieu passadís amunt i avall a metre i mig del terra i llavors per la sala d’estar, que és la més gran i així tenia una mica més d’esbarjo. (No, amigues, no se’m va ocórrer obrir la finestra.)
Això només si soc conscient que estic somiant, perquè si no, tinc tendència a somiar coses que ara estan prohibides. Per exemple, fa quatre anys i mig que no fumo i a vegades encara em desperto sobresaltada perquè en el somni m’he encès un piti, i llavors penso: merda! He tornat a fumar! I em desperto. O que vaig pel centre del poble i de cop me n’adono: no porto la mascareta! I em desperto. O dies enrere, que anava caminant i resulta que eren les dotze de la nit passades. I llavors queia que hi havia toc de queda. I resulta que en el meu cap el carrer era un lloc perillosíssim i hostil.
En fi, no tenen cap importància les meves neures, excepte que ara es diu que la quarta onada és la que afecta la salut mental. I això sí que té sentit. Perquè a veure què té de normal que l’altra nit somiés que estàvem amb la colla sopant en un envelat, una taula de més de deu amb les cares destapades, fent córrer el porró de punta a punta, rient, tocant-mos les mans, besant-mos les galtes. I de cop, espant i ull obert.
Deu haver-hi un nom per al fenomen pel qual quan et retallen drets i te’n tornen ni que sigui un deu per cent, et sents feliç i agraït. Abaixar el llistó, seria? Un exemple: imagina’t que ara que han anunciat que els autònoms haurem de pagar més cada mes sense cap nova prestació a canvi i estem tots encara més preocupats i enfadats del que estàvem, ens diguessin que al final no, que ens quedem com estem. Llavors tots contents i agraïts, o almenys sense protestar.
Esclar que és millor veure les amigues encara que no ens abracem, encara que no les puguem veure totes a la vegada, que no veure-les. Esclar que és millor que no hi hagi toc de queda encara que els bars tanquin a les onze. Esclar que és millor poder anar a sopar de quatre en quatre que no anar-hi. Això sí, els drets que vagin tornant tots, fins i tot els nous drets que ens puguem haver guanyat amb les necessitats noves, com ara serveis públics de psicologia per a tothom. No sigui cas que ens acostumem a volar en espais tancats.
