Em torno boig quan sonen les campanes del poble i et juro que em torno boig, i per això quan comencen les campanes, tonton i tonton i tonton, que no hi ha qui les aguanti, sobretot a les vuit, que no sé per què fan més soroll, potser perquè tothom està en silenci i se senten més, doncs a les vuit em torno més boig encara, així que agafo el tiraxines, me’n vaig al bosc, i mato el primer animal que veig, o millor dit, el primer que puc matar, i me’l carrego i després li trec el que sigui; si és un ocell doncs li trec les plomes, i si és una rata doncs li trec la pell, i si és un gat doncs li trec abans que res els bigotis, i així fins que es moren. La primera vegada que ho vaig fer vaig tornar amb el premi a casa, i la mare es va posar a plorar preguntant-me i preguntant-se què havia fet malament, i el pare no em va preguntar res i directament em va fotre una hòstia que em va deixar la pell de la cara cremant durant hores. No em van deixar sopar, i quan no sopo em torno boig també. Així que ara procuro no portar els animals a casa, i com que vaig sol, no passa res, ningú ho diu als pares. O almenys això és el que pensava. Però l’altre dia va venir la mare una altra vegada amb la cantarella de sempre, plorant i preguntant per què sóc així, si ella m’ha tractat com als altres, els meus germans vol dir; això no és veritat, però sempre ho diu, i m’ho va preguntar perquè sabia que havia estat al bosc, així que hi ha algú que em vigila. Li dic que és per culpa de les campanes i plora més, perquè creu que és una excusa, però no ho és, juro que no ho és. El soroll de les campanes se’m fica dins el cap i és com si la campana estigués dins de mi, i fa ressò, i em poso com els gossos quan persegueixen la seva pròpia cua, o de vegades quan es tornen bojos amb l’ombra: quan sonen les campanes sóc igual, com ells. El que necessito és que em deixin anar al bosc i fer el que calgui fer, o matar amb el tiraxines algun animal, o fer crits i córrer fins que no pugui més, o el que millor em vingui, el que em tranquil·litzi més. Una vegada em van fer prendre pastilles i l’única cosa que feien era adormir-me, o pitjor, era com si estigués drogat, no podia ni parlar, no se m’entenia, i vaig dir que mai més prendria una sola pastilla, ho vaig jurar per l’àvia, i jo mai juro per l’àvia. No prenc pastilles ni tan sols quan em fa mal el cap, i per més mal que em faci m’aguanto i m’aguanto, perquè no vull que el meu cos vagi emmagatzemant pastilles, és fastigós, es forma una pasta, amb escuma, i el teu cos ja no és el teu cos, i el teu cap ja no actua com el teu cap ho faria, és pitjor, més lent, i amb la lentitud és impossible matar animals, que és l’únic que em consola. Aquesta nit quan he tornat a casa no havia fet res dolent, perquè a les vuit he marxat al bosc, vull dir que me n’he anat abans que toquessin les vuit, per no escoltar les campanes, i m’he adonat que si no les sento no em passa res, i quan he tornat a casa, estaven tots molt seriosos, callats, i em miraven estrany. La mare m’ha dit —Vine un moment. I sabia que alguna cosa dolenta em passaria, i el que estava a punt de passar és que hi havia d’una banda el metge que em va receptar les pastilles, i de l’altra la policia, perquè sabien perfectament que si veia el metge, em posaria pitjor que amb les campanes, i això és el que ha passat, però els policies m’han agafat, tan fort que m’he sentit… com si m’arrenquessin les plomes. I després m’han portat a un lloc, però emmanillat, perquè si m’arriben a deixar amb les mans lliures, els mato a tots, per més que la mare hagués plorat.
Quan sonen les campanes, tonton i tonton i tonton, em torno boig. Foto: J.D.
