El yin i el yang

Foto: Mario Dobelmann

Si no s’està ocupat no s’aprecia el temps lliure, va dir ell. És com el yin i el yang, si existeix la pena és perquè existeix l’alegria, no hi hauria amor sense desamor, rancúnia sense agraïment, que no veig per què no podrien ser conceptes antònims.

Abans, quan no ens vèiem tant, sempre teníem ganes de veure’ns. Ara, vaig pensar jo, que els personatges d’aquesta sitcom on el decorat és el poble sempre són els mateixos, no ens enyorem gens. És impossible, no hi ha temps, no hi ha espai. És el yin tot sol.

A fora d’aquesta bombolla que som tu i jo, només hi ha una altra bombolla amb qui contactar i a fora d’aquesta bombolla només hi ha el terme o la comarca, i a fora, el no-res. Des de l’extrem sud de Catalunya, ho veig com si hagués desaparegut tota la resta del món: Barcelona, Catalunya central, Lleida, Pirineus, Terol, València, París, Nova York, Rússia, Tortosa. És com si se n’hagués perdut el 99,99% de matèria i la matèria inclogués les persones. Cadascú ha quedat reduït a la seva immediatesa.

Sortir d’aquest miniunivers que ens hem hagut d’adjudicar imagino que serà com quan saltes d’aquell espai de la piscina reservat per a bebès amb un pam d’aigua calenta a la piscina fonda per a xiquets grans i sons pares. Poder viatjar físicament on vulguem i trobar-nos amb qui vulguem, habitants d’altres miniuniversos, fins i tot poder-hi provar d’intercanviar fluids sense perill, com en una gran borratxera d’abundància social i d’espai. De pensar-hi mig em marejo. És el yang. La gran festa de sortir de la cova.

Si no s’està ocupat no s’aprecia el temps lliure. Si no hi ha espai no s’aprecia la proximitat o, el que és el mateix, si no hi ha distància no s’aprecia la trobada. S’ha d’estar molt sencer per mantenir els equilibris en aquests temps i inventar-se petits yangs dintre d’aquest només yin (tu treballa des del menjador que jo me’n vaig al quarto i ens trobem a l’hora de sopar a la cuina; he quedat per sortir! [a caminar] [amb ma mare]) i no perdre el cap quan aquests miniuniversos s’expandeixin i irrompi el gran yang com una barrancada. Si és que això acaba passant.

I si tots els dies mengéssim llagostins, i si tots els dies fossin un matí de primavera, i si no hi hagués enyor, i si no hi hagués hivern, i si a la ràdio només sonés bona música, i tots els paisatges fossin bonics i si em fessis riure cada dia, i si dormíssim abraçats cada nit, seria lleig de normal que seria.