Por

Saber què rumies amb aquella mirada/ que no sé què m'amaga

Arxivat a: Música, El piano


Por de parlar,
de dir alguna cosa que no et pugui agradar,
de deixar anar una altra mentida
a la teva mida.

Por de callar,
desant les paraules a qualsevol calaix.
Per no deprimir-te o fer-te badallar.
Saber què rumies amb aquella mirada
que no sé què m’amaga.

Por de dormir,
i que en despertar-me tot hagi canviat.
Sense recordar què ens fa viure plegats,
com si fóssim estranys,
de sentir la rutina rosegant-nos per dintre.

Et veig, el sol s’amaga entre els teus cabells.
Em sents, aixeques la mirada i en aquell precís instant
tot és tan plàcid i tan clar
que em venen ganes de cridar: res no m’espanta.

Res no m’espanta.
Res no m’espanta.
Res no m’espanta.
Res no m’espanta.
Res no m’espanta.

Por de la por,
de sentir aquest pànic tan subtil i tan boig.
De no ser capaç de somriure
quan em dius que m’estimes.

 

Foto: Carles Fargas

Nou comentari