L’Aigle Noire (L’àguila negra) és una de les cançons més conegudes i versionades de la cantant francesa Barbara, nom artístic de Monique Serf (París, el 9 de juny de 1930 – Neuilly-sur-Seine, el 24 de novembre de 1997). Quan era preguntada pel significat dels seus versos deia sempre que explicava un somni que havia tingut, “més bell encara que la mateixa cançó”. A les seves memòries, però, va revelar una realitat molt més dura: quan tenia 10 anys, va ser víctima d’abús sexual per part del seu pare. L’escoltem interpretada per ella mateixa, i, en català, per Maria del Mar Bonet i Roger Mas.
Un bon dia o potser una nit,
prop d’un llac, jo m’havia adormit
quan, de cop, el cel s’omple de llum
i un ocell negre surt sense venir d’enlloc.
Lentament, les ales bategant.
Lentament, ell anava girant.
Prop de mi, el batec s’acabà
i, com caigut del cel, l’ocell es va aturar.
Els ulls eren de color robí
i les plomes de color de nit
i al seu front, mil raigs de to suau.
L’ocell, rei coronat, lluïa un diamant blau.
Amb el bec la cara em va tocar,
el seu coll em vaig trobar a la mà.
Fou llavors que jo vaig saber qui,
imatge del passat, volia tornar amb mi.
Bon ocell, porta’m amb tu al país
d’altres temps, sigues el meu amic.
Com abans, en somnis clars d’infant,
per collir tremolant estels i més estels.
Com abans, en somnis clars d’infant,
com abans, damunt d’un núvol blanc,
com abans, tu i jo el sol encendrem
i a l’illa del record la pluja llançarem.
L’ocell negre tombà els ulls al sol,
cap al cel tot d’una emprengué el vol.
Un bon dia o potser una nit,
prop d’un llac, jo m’havia adormit
quan, de cop, el cel s’omple de llum
i un ocell negre surt sense venir d’enlloc.
Lentament, les ales bategant.
Lentament, ell anava girant.
Prop de mi, el batec s’acabà
i, com caigut del cel, l’ocell es va aturar.
Els ulls eren de color robí
i les plomes de color de nit
i al seu front, mil raigs de to suau.
L’ocell, rei coronat, lluïa un diamant blau.
Amb el bec la cara em va tocar,
el seu coll em vaig trobar a la mà.
Fou llavors que jo vaig saber qui,
imatge del passat, volia tornar amb mi.
Un bon dia, una nit,
prop del mar, adormit.
Quan, de cop, el cel s’omple de llum
i un ocell negre surt sense venir d’enlloc.
Un bon dia, una nit,
prop del mar, adormit.
Quan, de cop, el cel s’omple de llum
i un ocell negre surt sense venir d’enlloc.
Un beau jour ou peut-être une nuit
Près d’un lac, je m’étais endormie
Quand soudain, semblant crever le ciel
Et venant de nulle part surgit un aigle noir
Lentement, les ailes déployées
Lentement, je le vis tournoyer
Près de moi dans un bruissement d’ailes
Comme tombé du ciel, l’oiseau vint se poser
Il avait des yeux couleur rubis
Et des plumes couleur de la nuit
À son front brillant de mille feux
L’oiseau roi couronné portait un diamant bleu
De son bec, il a touché ma joue
Dans ma main il a glissé son cou
C’est alors que je l’ai reconnu
Surgissant du passé, il m’était revenu
Dis l’oiseau, oh dis emmène-moi
Retournons au pays d’autrefois
Comme avant dans mes rêves d’enfant
Pour cueillir en tremblant des étoiles, des étoiles
Comme avant dans mes rêves d’enfant
Comme avant sur un nuage blanc
Comme avant allumer le soleil
Être faiseur de pluie et faire des merveilles
L’aigle noir dans un bruissement d’ailes
Prit son vol pour regagner le ciel
Un bon dia o potser una nit,
prop d’un llac, jo m’havia adormit
quan, de cop, el cel s’omple de llum
i un ocell negre surt sense venir d’enlloc.
Lentament, les ales bategant.
Lentament, ell anava girant.
Prop de mi, el batec s’acabà.
Un bon dia, una nit,
prop d’un llac, adormit.
Et venant de nulle part surgit un aigle noir.
Amb el bec la cara em va tocar,
el seu coll em vaig trobar a la mà.
Fou llavors que jo vaig saber qui,
imatge del passat, volia tornar amb mi.
