Alguer Miquel: «Buscant la llibertat, l’he trobat»

Estimat
Rosselló
si podies
venir,
amb la barca
del temps,
amb el vent
de llevant,
a l’Alguer.

Els seus pares van trobar el nom entre aquests versos de Salvador Espriu. Si el poeta escrivia a l’amic que ja no hi era, Alguer Miquel (Sant Joan de les Abadesses, 1986), des de la música, també parla de l’enyor. D’una tristesa que acompanya i que es converteix en festa. D’uns anys on ha explorat la vida amb intensitat. Veient com Txarango ha estat una porta que els ha donat pas a tot allò que semblava impossible. Forjant una actitud, un imaginari, han tombat pel món. Han fet tot allò que han volgut i ara paren. I ell ho aprofita per apropar-se una mica més als qui estima i que durant aquest temps ha tingut lluny. Quedem a Gràcia, en un lloc que, precisament, fa homenatge als canvis: la plaça de la Revolució.

Foto: Bernat Almirall

Per què et dius Alguer?

Ve d’un poema de Salvador Espriu, que la Marina Rossell el canta: La barca del temps. Quan l’Espriu viatja a l’Alguer per primera vegada escriu aquest poema a Rosselló-Pòrcel, un amic poeta de les illes que va morir quan era molt jove. Als meus pares els agradava molt i per això em van posar Alguer de nom.

Llavors els teus pares també tenen aquesta sensibilitat.

Més que jo. Els meus pares són molt guais i tot el que toca el terreny artístic els agrada.

Com han portat que el seu fill hagi viscut tot aquest volcà?

Orgullosos i molt feliços, perquè crec que com a pares els feia por que això no ens anés bé, que és el més probable perquè és molt difícil dedicar-se a la música. Suposo que tenien aquest sentiment de dir: hi estan fotent tantes ganes que si es foten una hòstia, què hi ha sota d’això? Ho han viscut com un privilegi. Se senten molt orgullosos, tothom els diu coses també. Vénen a molts llocs a veure’ns, que són excuses per voltar.

Quins valors creus que t’han ensenyat?

M’han deixat fer molt la meva.

Això és molt important.

És súper important. M’han estimat molt. I quan t’estimen molt, tens un volant per conduir la vida molt bé. Si de petit has sigut feliç i has rebut moltes coses, jo crec que després el camí és molt més pla.

El Roger Mas diu que a les seves filles el que els hi vol ensenyar és que s’estimin a elles mateixes.

Sí, és important. Estimar-te a tu mateix i estimar els altres. No hi ha una cosa en què els meus pares hagin insistit. Al contrari: som una família que hem anat fent tots. Sempre han estat molt tolerants. He fet el que m’ha donat la gana, he crescut així i en tinc molt bon record. Potser sí que, en algun moment, si vas per un lloc que potser és el que no toca, hi ha aquell consell o aquella mirada de: jo no ho faria però fes el que vulguis.

Això t’ha fet ser més responsable de tu mateix?

Sí, però és que jo de petit ja era un nen molt estrany i responsable.

Estrany per què?

A mi m’han ensenyat molt els meus pares i també la vida. Quan era petit vaig tenir una vida hospitalària molt llarga. Això no ho he explicat mai. Crec que m’ha influït el fet que tu et trobis moltes vegades amb el mirall del que és no trobar-se bé. Acumular moltes operacions. Entrar i sortir de l’hospital moltes vegades. Això t’ensenya molt de la vida i fa que la valoris d’una manera molt intensa. Quan ets petit, quan tu surts de l’hospital però hi ha nens que no, valores molt què és estar bé. Dónes un valor molt gran al que és omplir la vida. Ningú s’hauria de trobar malament i menys els nens, però vist en perspectiva m’ha construït molt com a persona.

Saps que sempre m’has recordat l’Oliver Twist?

Que bo, no m’ho havien dit mai!

Sí, perquè és un nen que creix espavilant-se, que té vista.

És molt fàcil tenir vista si has trobat una cosa que et fa feliç. Saber que hi ha un temps que corre i que tu el vols omplir i aprofitar.

Quan eres petit, vivies i jugaves al camp amb la teva germana. Com t’ha influït créixer i compartir-ho tot amb ella?

Jo crec que molt. A mi m’agraden les famílies grans. La nostra no ho és gaire perquè el nucli som quatre. Sí que sempre ha estat una casa on hi ha voltat molta gent. Nosaltres quan érem molt petits vivíem en un pis al mig de Sant Joan de les Abadesses, en un àtic que eren unes golfes arreglades. Era un pis molt estrany i especial. Els meus pares sempre han estat vivint en llocs bastant curiosos i un dia van trobar una casa a la muntanya que estava pràcticament en ruïnes. El meu pare la va començar a arreglar. Quan érem molt petits primer vam començar vivint només a la cuina perquè era on hi havia la llar de foc.

Tots junts?

Sí. Recordo que alguna nit jo i la meva germana dormíem sobre la taula de la cuina i els meus pares a sota.

Com una llitera!

Sí, i vam anar arreglant trossos de la casa per poder-la anar habitant a poc a poc i, al cap d’un temps, ja vam deixar de baixar al poble perquè estàvem bé allà. La vida a la muntanya és molt important i jo amb sis o set anys ja hi vivia.

Podíeu empaitar-vos, fer cabanyes. És més salvatge.

Hi ha una llibertat més gran. Sortíem i jugàvem a perdre’ns per la muntanya i després jugàvem a trobar-nos. Que era intentar desfer el camí o veure on havíem anat a parar. Córrer amb els amics, banyar-nos al riu, anar amb bicicleta.

Potser ara també ho fas, això de voler perdre’t i llençar-te. Segueix sent un joc?

És com un joc però camines més sobre segur, perquè encara que sigui molt incert si la música t’omple, ja sents que vas pel camí bo. Jo he sentit moltes vegades en aquests anys que estava al lloc on volia estar i fent el que volia fer. Això és una sensació brutal, perquè quan vaig acabar la universitat estava molt perdut. Tens aquella angoixa de dir: on aniré a parar? Què vull fer jo? Llavors arriba el dia en què veus que és això, és aquí. No ho canviaria per res del món. No és perdre’t, sinó trobar-te.

Potser quan fas allò que t’agrada tant ni et planteges a què estàs renunciant.

Sí. És així. Tu també tens una feina que te la inventes! És que sentir-te que no et trobes és molt angoixant i a la majoria de gent jove quan estudia li passa. A mi ara, per sort, no. Però és complicat i la societat és massa difusa.

Exigeixen massa des de fora?

Sí. També és perquè no veus les coses clares.

El que mana és la intuïció?

La intuïció és l’única cosa important. L’Einstein té una frase que diu: la intuïció és la intel·ligència a la velocitat de la llum. I a mi m’agrada molt, perquè penso que la intuïció és una ajuda que ve del futur, et dóna la mà i t’estira.

És una pista petita que et diu: va, atreveix-te!

És que no és petita, és la pista. Quan tu intueixes una cosa, és que el camí t’està cridant. A les persones intuïtives els va molt bé. He sentit moltes vegades que tal cosa l’havíem de fer d’aquesta manera perquè aniria bé. De tant cas que faig a la intuïció, he arribat a pensar que veig el futur! Al final la intuïció és l’única guia que tenim.

A vegades potser no cal ser tan pretensiós de voler-se definir.

La gent que es coneix molt deu ser molt sàvia. Jo encara estic construint-me, coneixent-me i creixent.

Deu ser avorrit saber del tot com ets.

Però hi ha gent que es coneix molt! Que diu: a mi aquestes coses no m’agraden, això sí. Potser és gent que s’autodefineix i acaba de retallar les vores de la seva personalitat. Jo això no ho he sabut fer mai.

Sempre se’t veu somrient. Plores amb els altres o ho fas d’amagat?

Estic content i trist per igual. Sóc una persona bastant equilibrada: ric i ploro. Sí que faig cançons moltes vegades des de la tristesa, però quan estic en un concert no les comparteixo: les celebro. M’agrada que sigui una celebració de la vida. Estem vius, estem ballant i cantant i això que ens envolta és una puta passada. Ens ha vingut gratis aquesta vida i estem aquí i l’hem de gaudir. Però si que, escoltant un disc a casa, moltes vegades m’acompanyen cançons molt tristes. En la tristesa hi trobo una bellesa o fins i tot un punt de felicitat i tranquil·litat amable.

La tristesa també és necessària.

Creo molt des de la tristesa. Moltes cançons surten de l’enyorança, de coses que trobo a faltar, del pas del temps. Coses que havia estimat i que ara les sento lluny.

Però no és una tristesa angoixant, sinó que l’acceptes i la converteixes.

Sí. Jo creo més des de la tristesa. Hi ha gent que ho fa des de la ràbia o des de la felicitat. A mi em toca molt l’enyorança. Sí que quan tothom em veu i estic xerrant sempre estic content, però perquè és un entorn de felicitat. Hi ha gent que diu: avui estic malament i jo no m’esforço per estar bé. Al final està bé fer això, perquè estem en una societat que boicoteja molt la tristesa.

Encara més amb tot això del Facebook.

Exacte. Però a mi no em passa això. És que si tinc un mal dia, trobar-me la gent ja em fa feliç i em canvia. O si pujo a fer un concert, trobo el meu lloc i tot allò que per a mi era greu es relativitza. Amb més gent estic content perquè la gent em fa feliç.

T’agrada massa agradar?

No ho sé. Conscientment no, però penso que si no m’agradés, no em dedicaria a això. A vegades ho he pensat: per què hem creat aquest grup tan gran que segueix molta gent i que estem allà exposats? És com si haguéssim cridat a tothom: mireu cap aquí, nosaltres fem això. Ens deu agradar que la gent estigui feliç i estimi el que fem. Potser l’ordre seria: m’agrada el que faig, m’agrada com em sento fent això i m’agrada que agradi als altres.

És una atracció recíproca.

L’espectador principal dels concerts sóc jo, perquè només tinc un micro a la mà i canto entre molta gent. La gent mira cap a nosaltres i veu vuit nois, jo miro cap endavant i veig milers de persones. El que veu l’espectacle gros en veritat som nosaltres. Impressiona molt. M’agrada que a la gent li agradi. Però tota la gent que no li agrada també m’agrada que hi sigui. I l’entenc i no necessito reclamar-los ni tinc cap espècie d’angoixa. Cap problema.

Tens un punt de seductor.

L’escenari impressiona molt i el públic més jove és el que troba en la música coses que potser no t’han donat ni a l’escola ni a casa. Una tercera veu. Aquell refugi de posar-te els cascos i apagar el món. Aquella veu és molt important perquè gairebé és el teu jo. La relació que estableixes és molt forta, sobretot en una edat concreta. Llavors, tota aquesta gent és la que en els concerts és més visible, s’entrega més i té més ganes de poder-te conèixer com a persona. Hi ha gent que li agrada Txarango i no té cap necessitat de venir i dir: vull saber com ets tu o m’agradaria que fossis el meu amic. A veure, a mi lligar m’agrada i ja m’agradava abans de tot això.

Ara lligaràs més!

No ho sé, perquè això ha creat una cosa tan estranya…

Tu ets enamoradís?

Cada vegada em costa més, però ho he sigut molt sempre. Molta gent m’interessa. Quan conec algú que em crida l’atenció el que fa, m’agrada. M’agrada la gent que persegueix coses, que és curiosa, estranya, diferent. Que jo canti és una qüestió gairebé atzarosa, perquè el primer grup que vam muntar amb els amics, com que les cançons les feia jo, al local les cantava jo. Hi havia gent del grup que cantava millor, però ningú volia fer-ho i m’hi vaig posar. Després vaig deixar la guitarra, i més que de cantant faig de mestre de cerimònies. Porto una mica el ritme de la festa. No crec que això tingui res a veure amb ser seductor.

Ho deia en el sentit que ara hi ha moltes noies que se’t deuen apropar.

Però ara és pitjor. Abans de Txarango lligava molt més que ara. Però perquè quan coneixia gent, compartia des d’on volia. És molt important començar empatats amb una persona. Ara tothom té un prejudici sobre mi, perquè jo he cridat molt. Alguns el tenen molt bo, tot i que no és el correcte, i altres dolent, perquè senzillament no els agrada el que faig o el que penso. Llavors jo no estic empatat, molta gent que ve a Catalunya sap moltes coses de mi. Això fa una barrera molta estranya. L’escenari impressiona molt. Hi ha molta gent que s’acosta per això. Costa filtrar i ja fas aquella passa enrere de dir: no, no.

El que és maco és començar de zero.

Quan voltem pel món, tornes a aquell punt súper màgic de ser invisible. Entres en un local, després d’un concert i ningú s’adona que tu hi has estat.

Necessites ser invisible?

A vegades sí. Com tothom. El dia que vols sortir a caminar sense trobar-te ningú, és guai que ho puguis fer i que només estiguis en el teu món. Que t’apartis entre la gent. A mi Barcelona m’agrada per això: tot funciona, però si tu no vols, no xoques amb res. Ara em costa molt més perquè sempre topes amb alguna cosa, però bé, ens ho hem buscat.

Com el que deies de quan erets petit: jugar a perdre’t.

És veritat. Quan viatgem a fora m’agrada molt tornar a trobar això: que la gent no ens conegui.

Us heu proposat un repte, l’heu complert; després un altre, l’heu tornat complir. Tot és possible menys què?

Menys tornar enrere. És l’única cosa que no pots fer. El que a vegades he trobat a faltar és allò de dir: merda, ara m’agradaria que tornéssim a ser aquells de llavors, en aquell punt. I no per conduir diferent, eh? Tampoc vull que quedi frívol dir que tot és possible, però és una actitud pensar-ho.

Però segurament hi ha més coses possibles de les que ens pensem.

Hi ha aquella frase: el qui no coneix les seves pròpies limitacions, és una persona nècia o inculta. Doncs jo penso que no. Que està bé no conèixer les teves limitacions i explorar-les.

Així et poses a prova.

Sempre.

Però a vegades hi ha una por, jo també l’he tinguda, de dir: i si fas això, què passarà?

Però què et pot passar? Que et surti malament? Si surt malament, demanes perdó si havies enredat algú i no has complert amb les seves expectatives i no passa res. Al final t’adones que reparar les coses que no has fet bé és molt fàcil i que acaba creant fins i tot vincles més forts. Llavors aquesta por no serveix per a res. Què pot passar? Que no estiguis a l’altura d’una cosa? Quan ho relativitzes, deixes de patir. A l’escenari estàs forçat a relativitzar: han vingut no sé quantes mil persones. Sí, ho has de fer bé; però és igual, si no ho fas bé dius ei perdoneu. I ja està.

Llavors què és el que et fa por?

Fins fa uns anys em feia por la mort i ara ja no.

Com ho has superat?

Perquè he viscut tantes coses que tinc la sensació que ja tot és gratis. La vida m’ha donat moltes coses i si ara em passés alguna cosa dolenta, m’agradaria que tot el meu entorn sapigués que no poden estar tristos perquè tot el que em podia esperar de la vida, ho he viscut. Sí que hi ha mil experiències molt boniques d’envellir que no he tingut encara. Però jo he sigut molt feliç. Hi va haver un dia que vaig pensar: mira, si ara et passa alguna cosa, ja no seria tan greu. M’ha fet por aquests anys, que hem estat tant a fora, que la gent que jo estimo i que més m’estima em trobés a faltar i se sentís ferida perquè jo no hi era prou. Que el meu entorn proper no anés a parar molt lluny. Ara estic vivint això i ho he d’aprofitar, però hi ha un dia que paro, que és ara, i vull que hi sigueu. Em feia por que aquesta distància fes alguna cosa estranya a la meva vida.

I com ho has viscut, ara que has parat?

Bé. No m’agrada que algú esperi el que no li puc donar. O que em trobin a faltar.

No t’agrada que et trobin a faltar i escrius cançons d’enyor.

Deu ser un sentiment fort. Les coses si les visc en la pròpia pell, les puc viure totes. Però em sap greu pels altres, més que per mi.

Buscant la llibertat, de què t’has alliberat?

Sobretot de l’angoixa de no saber quin és el meu lloc. Buscant la llibertat, l’he trobat. Faig el que m’agrada, el que vull, i em sento molt lliure perquè tinc la sensació que condueixo la meva vida.

Encara que tot sigui incert, què és el que creus que hi és i que hi serà?

Els amics i la gent de casa és la meva xarxa. Això hi és. No necessito tenir la sensació que hi hagi d’haver alguna cosa on agafar-me. Gràcies a això visc bé amb la incertesa. Si toleres la incertesa, la toleres en tots els nivells i ja està. I que vingui el que vingui. És que al final et passarà el que t’hagi de passar i t’hi adaptaràs.

Aprofitem que hem quedat en aquesta plaça. Com dibuixaries la teva revolució?
La meva revolució d’ara és afrontar un any diferent dels últims. No fer concerts, escriure i dedicar-me al meu entorn proper. I això és una revolució per a mi.

Si perquè és un canvi.

Personalment, seria aquesta. Però cada dia hi ha d’haver una revolució.