A l’última edició dels premis Grammy Llatins es va premiar Rosalía, Jorge Drexler o Bad Bunny, ben coneguts i reconeguts. El premi al millor nou artista va ser, però, per a una persona poc coneguda per al gran públic, una condició comprensible tractant-se d’una artista emergent. El que no és tan habitual és que aquesta distinció (que va compartir amb la mexicana Silvana Estrada) recaigui en una cantant i compositora de 95 anys.
Ángela Álvarez va néixer a Cuba el 1927 i, ja de petita, cantava i tocava la guitarra i el piano. El seu somni era ser músic professional, però el seu pare i també el seu avi li ho van prohibir. Va casar-se, va tenir quatre fills, va exiliar-se a Miami fugint de la Revolució cubana i va viure i sobreviure com va poder, però mai no va oblidar-se de cantar. Molts anys després, el seu net, el compositor Carlos José Álvarez, va saber que, malgrat tot, la seva àvia no havia deixat mai de fer cançons. Va animar-la a seleccionar-ne quinze, que ell mateix va arranjar, i van publicar-se el 2021 al disc Ángela Álvarez, el treball que ha portat aquesta cubana a ser la persona de més edat considerada com a millor nou artista. Escoltem una de les seves cançons.
Con la esperanza de un nuevo día
las horas van pasando
y yo siempre esperando
un nuevo amanecer.
Cierro mis ojos y pienso
lo mucho que te quiero
y siento que yo muero
si no te vuelvo a ver.
Quiero tenerte
cerquita de mi alma,
quiero estrecharte
y volverte acariciar.
Sueño contigo,
sueño y te beso,
y si despierto
me duele el corazón.
Oh, cielo mío,
qué amargo es mi llanto.
Yo sigo esperando
un nuevo amanecer.
Quiero tenerte
cerquita de mi alma,
quiero estrecharte
y volverte acariciar.
Sueño contigo,
sueño y te beso,
y si despierto
me duele el corazón.
Oh, cielo mío,
qué amargo es mi llanto.
Yo sigo esperando
un nuevo amanecer.
Yo sigo esperando
un nuevo amanecer.
