Catorze
Ángela Álvarez, mai és massa tard

A l’última edició dels premis Grammy Llatins es va premiar Rosalía, Jorge Drexler o Bad Bunny, ben coneguts i reconeguts. El premi al millor nou artista va ser, però, per a una persona poc coneguda per al gran públic, una condició comprensible tractant-se d’una artista emergent. El que no és tan habitual és que aquesta distinció (que va compartir amb la mexicana Silvana Estrada) recaigui en una cantant i compositora de 95 anys.

Ángela Álvarez va néixer a Cuba el 1927 i, ja de petita, cantava i tocava la guitarra i el piano. El seu somni era ser músic professional, però el seu pare i també el seu avi li ho van prohibir. Va casar-se, va tenir quatre fills, va exiliar-se a Miami fugint de la Revolució cubana i va viure i sobreviure com va poder, però mai no va oblidar-se de cantar. Molts anys després, el seu net, el compositor Carlos José Álvarez, va saber que, malgrat tot, la seva àvia no havia deixat mai de fer cançons. Va animar-la a seleccionar-ne quinze, que ell mateix va arranjar, i van publicar-se el 2021 al disc Ángela Álvarez, el treball que ha portat aquesta cubana a ser la persona de més edat considerada com a millor nou artista. Escoltem una de les seves cançons.


Con la esperanza de un nuevo día
las horas van pasando
y yo siempre esperando
un nuevo amanecer.

Cierro mis ojos y pienso 
lo mucho que te quiero
y siento que yo muero 
si no te vuelvo a ver.

Quiero tenerte 
cerquita de mi alma,
quiero estrecharte 
y volverte acariciar.

Sueño contigo,
sueño y te beso, 
y si despierto 
me duele el corazón.

Oh, cielo mío,
qué amargo es mi llanto.
Yo sigo esperando
un nuevo amanecer.

Quiero tenerte 
cerquita de mi alma,
quiero estrecharte 
y volverte acariciar.

Sueño contigo,
sueño y te beso, 
y si despierto 
me duele el corazón.

Oh, cielo mío,
qué amargo es mi llanto.
Yo sigo esperando
un nuevo amanecer.

Yo sigo esperando
un nuevo amanecer.

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa